El Born Centre de Cultura i Memòria

¿PER QUÈ, LA GUERRA?

PERQUÈ ÉS POSSIBLE,
EMINENTMENT HUMANA,
EMOCIONALMENT PODEROSA
I ­-DE VEGADES­-
NECESSÀRIA.

Conversa de Melos

Començaré aquest text parlant de la Guerra del Peloponès, la més moderna de les guerres antigues. Durant aquesta guerra es va produir un esdeveniment malaurat explicat per Tucídides, estudiat a totes les acadèmies militars del món, esmentat desenes de milers de vegades en els últims dos mil cinc-cents anys i que es coneix amb el nom genèric del “diàleg de Melos”. En aquest intercanvi entre els atenesos i els representants de la ciutadania de l’illa ciclàdica de Melos (o Milo, d’escultòrica fama), al mar Egeu, els primers exigien als segons que s’unissin a la Lliga de Delos (imperi atenès) contra Esparta i els seus aliats peloponesis. Els melis van respondre raonablement que eren neutrals, que en el passat havien ajudat tant els uns com els altres quan encara no eren enemics; que havien comerciat amb tots dos, que molts espartans i atenesos havien trobat esposa entre les dones de Melos i viceversa i que, per tant, els semblava una barbaritat injustificable trencar aquest estat de coses tan beneficiós per a totes les parts. Els atenesos van respondre que els importaven un rave els esdeveniments del passat i que si Melos no s’unia a Atenes, envairien l’illa, matarien tots els homes en edat militar i totes les persones grans i vendrien o es quedarien les dones i els infants com a esclaus. Els melis, indignats, els van respondre que com eren capaços d’amenaçar amb una cosa tan cruel i injusta algú que mai no havia estat deshonest ni malintencionat amb Atenes. La resposta atenesa: “Perquè podem”. Aquesta atrocitat perpetrada per Atenes l’any 416 aC va escandalitzar Eurípides fins al punt de fer-lo escriure l’obra antibèl·lica Les Troianes, de manera que els seus compatriotes poguessin reflexionar el·lípticament sobre les guerres in toto i les misèries que comporten.

Aquest episodi podria temptar-nos de considerar-lo com a explicació universal de la pervivència tossuda en els afers humans de la guerra, la qual s’exerceix quan hi ha raons justificables, reals o percebudes, juntament amb garanties calculades d’èxit (mai no s’ha anat a la guerra amb la idea de perdre-la). Tanmateix, encara que clara significativament i tersament, la resposta atenesa no arriba a indagar més enllà de la pell del problema de la guerra, a part que sigui sempre una manifestació política per altres mitjans, la qual cosa tampoc no ho explica tot, com tampoc no ho explica tot dir que l’origen de la guerra és econòmic. La guerra, com l’art i la religió, és una de les manifestacions més complexes, potents i profundament humanes que hi ha.

Què és la guerra?

Barbara Ehrenreich proposa al seu llibre sobre els orígens sagrats de la guerra que aquesta, quan es guanya, és la representació simbòlica del “moment” en què deixem de ser presa per esdevenir el depredador més implacable de la història de l’Univers, o, en un llenguatge més senzill, quan deixem de ser dinar per esdevenir comensals. Hi haurà altres teories, però totes les explicacions de les seves causes amb la intenció manifesta de trobar les eines necessàries per a la seva erradicació fracassen –o es queden curtes– a causa de la seva insondable magnitud perquè, en el que és fonamental, no s’acaba d’entendre en la seva pulsació més primerenca. Sempre és més fàcil de determinar allò que no és de les coses que allò que és. Sabem, per exemple, que la guerra no és un fòssil comportamental que arrosseguem des que baixem dels arbres sense poder treure’ns-el de sobre. No té res a veure amb la biologia, a part que no es pot combatre sense agressivitat, la qual és una resposta genètica. Però, una baralla multitudinària amb morts inclosos entre brètols o seguidors d’equips contraris de futbol no és guerra. Una guerra es declara (cada vegada menys, és cert), és a dir, es pacta. És un procés dialèctic de comunicació contundent entre combatents, té regles, lleis escrites, patrons de conducta, ètica, està acceptada per les religions principals, té etiqueta en el vestir, disposa d’una base tecnològica, econòmica, política, un llenguatge propi i iniciàtic –que un civil no entén, com la feligresia analfabeta medieval no entenia el llatí dels capellans davant del qual quedava parada– i amb una inèrcia natural a ser total (les guerres limitades o es perden o no assoleixen resultats concloents).

La carrera militar és una professió honorable, en tota regla, que s’aprèn a escoles molt especialitzades de rang universitari com Saint-Cyr a França, West Point als Estats Units, Sandhurst al Regne Unit o l’Acadèmia Frunze de Moscou. Valgui com a exemple l’ingrés de l’hereva de la monarquia espanyola a l’Escola Militar de Saragossa. També s’aprèn a l’escola primària i secundària de tots els països de manera indirecta a través de les efemèrides històriques de caràcter bèl·lic de cada país, de les quals pràcticament ningú renega. I, finalment, s’aprèn jugant. De tot això, es desprèn que, si la guerra és una cosa discernible i inqüestionable, vol dir que es tracta de cultura de primera magnitud, totalment integrada al teixit social, com a força determinant en la creació dels Estats, com a motor d’innovació tecnològica i canvi social, la qual cosa comporta i implica, segons Ian Morris, la capacitat civilitzadora paradoxal i perversa de la reducció estadística imparable de la violència sistèmica, per exemple.

La reducció, no l’eliminació. Segurament, el lector està reaccionant de la mateixa manera que vaig reaccionar jo quan vaig llegir l’autor que esmento. Morris comença War: What Is It Good For avisant el lector que odiarà tot el que es diu al llibre i, sobretot, odiarà el mateix Morris per dir-ho. A partir d’aquí, dedica les 350 pàgines següents del llibre a demostrar de manera molt eficaç la seva tesi, la qual es pot reduir a això: mentre al Plistocè el percentatge de morts per conflicte violent era del 20% –una salvatjada, encara que fóssim quatre gats– actualment, comptant-hi les dues últimes guerres mundials i totes les altres que les han acompanyades, incloent-hi l’Holocaust, estem en una fracció percentual de menys de l’1.

Encara que no tots siguem conscients d’aquest fet –i acceptant que sigui defensable– es podria aventurar que, si és tan difícil erradicar això tan eminentment humà que anomenem guerra, és perquè d’alguna manera no som del tot aliens a la sospita que el conflicte armat –i no l’estem justificant– no sigui tan inútil com sembla i, per tant, aquesta “utilitat” el faci encara més tràgic, des del punt de vista moral, del que estem disposats a acceptar. Morris diu que els estats estan lligats indefectiblement a la guerra perquè acostumen a ser-ne un resultat i, una vegada estan consolidats, tendeixen a oferir protecció i seguretat als ciutadans, fins i tot, atenció, quan aquests estats no són democràtics. Tots els estats prefereixen que els seus ciutadans treballin, creïn riquesa i paguin impostos, en lloc d’utilitzar aquesta energia per matar-se entre ells, com passa a estats fallits com Haití, Síria o Líbia. Un exemple actual que ens concerneix: si Ucraïna perd la seva guerra contra Rússia, deixarà probablement d’existir com a tal, i si, la perdedora és Rússia, és concebible que sigui ella la que es desintegri. Les conseqüències d’ambdós resultats poden ser catastròfiques a escala mundial. Moral i justícia a part, tots dos països saben el que es juguen. Europa i els Estats Units també ho saben.

El conflicte armat: un ritual atàvic de l’ésser humà

Penso que la percepció i l’acceptació puntual del conflicte armat per part de la ciutadania de qualsevol país estan condicionades per una constel·lació de llocs comuns destinada a camuflar veritats tan insuportables d’acceptar sobre nosaltres mateixos, que acaben forçant una narrativa deshonesta intel·lectualment i laxa èticament, que permeti treure-li ferro a l’evidència què l’ésser humà és capaç, amb una facilitat inquietant i fins i tot entusiasme, de passar d’una situació de pau a una de guerra cada vegada que es presenta l’ocasió, la qual cosa s’esdevé amb una regularitat gairebé litúrgica. N’hi hagi prou amb observar el metratge cinematogràfic documental filmat a començaments de la Primera Guerra Mundial, sobretot a França, durant el període de mobilització i sortida de les tropes cap al front. Tot es desenvolupa en un ambient festiu, carnavalesc, amb les columnes de soldats desfilant somrients, flanquejats per dones alegres que els acomiaden amb arengues i mocadors blancs com si marxessin per participar en un esdeveniment esportiu. Tothom cridant que la guerra haurà acabat abans de Nadal. Ja sabem què va passar després (incidentalment, la guerra d’Ucraïna actual, segons el mateix Pentàgon, duraria literalment tres dies).

També sabem que, després de dues guerres mundials, més les guerres civils d’Espanya i Grècia, Sud-àfrica, Ruanda, més Corea, Vietnam, les guerres de l’Orient Mitjà, els Balcans, les dues del Golf, etc., al segle XX, hem començat el XXI de la mateixa manera a l’Iraq, Afganistan, Síria, Líbia, Ucraïna i la possibilitat d’un enfrontament entre els EUA i la Xina cada vegada menys teòric. Per tant, és clar que l’experiència viscuda no té cap potencial dissuasiu, ja que no evita la repetició d’un ritual esfereïdor que supera sempre el conflicte anterior quant a magnitud desastrosa. N’hi ha prou si no amb veure les estadístiques de les dues guerres mundials del segle passat per constatar que els cinquanta milions llargs de morts de la segona, la catàstrofe humana més important de la Història, no serveixen per dissuadir totes les repeticions de la mateixa tragèdia que han tingut lloc després, incloent-hi les neteges ètniques dels Balcans a la mateixa autosatisfeta i civilitzada Europa, coincidint amb la commemoració del cinquantenari del final de la Segona Guerra Mundial que hem esmentat. L’experiència del Somme a la Primera Guerra Mundial, una batalla que va durar gairebé cinc mesos, de l’1 de juliol al 18 de novembre de 1916, va provocar un milió de baixes i no va canviar absolutament res, ni en el camp de batalla, ni en el transcurs de la guerra, ni en la mentalitat dels combatents de les mateixes nacionalitats que es van tornar a enfrontar vint anys més tard als mateixos camps de batalla. Només el primer dia de l’ofensiva del Somme, els anglesos van patir 57.000 baixes, de les quals 19.000 van ser mortals. Aquesta va ser la guerra, no ho oblidem, que havia d’acabar amb totes les guerres; el mateix es va dir de la Guerra de Crimea lliurada seixanta anys abans.

Mentre dins de les societats democràtiques ens és gairebé impossible desentendre’ns de la guerra de què sempre som còmplices, tot i que ens pesi, des del moment que paguem els impostos necessaris per finançar unes forces armades que només serveixen per a una cosa, se’ns planteja la disjuntiva que, per més terribles que siguin les guerres, algunes han de tenir lloc per imperatiu moral. La Segona Guerra Mundial n’és l’exemple perfecte. Sense la victòria aliada sobre el totalitarisme alemany, italià i japonès, ara viuríem en un món molt diferent i inqüestionablement pitjor en tots els sentits. Amb el feixisme només pot fer-se una cosa: destruir-lo, i crec que el lector convindrà amb mi que, si s’hagués pogut fer amb Franco el que es va fer amb Hitler i Mussolini, Espanya no hauria estat el país tan tràgicament miserable que va ser durant bona part del segle XX. De fet, Espanya continua sent el que és des del punt de vista sociològic com a conseqüència directa del franquisme, que es manté com a opció ideològica dins de l’espectre polític actual, on la democràcia no ha servit d’antídot per mantenir-lo a ratlla malgrat haver viscut i patit una guerra civil i quaranta anys de dictadura, de la qual cada vegada menys espanyols se’n volen recordar.

La Maldat Benvinguda

Quan se’m va proposar de fer un projecte sobre la guerra per a El Born Centre de  Cultura i Memòria, em va semblar fonamental deixar clar que no valia la pena l’esforç ni la despesa de diners públics simplement per dir que la guerra és una salvatjada inacceptable. Això ja ho sabem i, malauradament, amb les estadístiques a la mà, no serveix per a res. Calia anar molt més enllà en un intent d’entendre i exposar per què la guerra existeix com una maledicció bíblica impossible d’erradicar, aparentment, del registre comportamental humà. Que no s’esdevé només pel fet que hi hagi uns quants pèrfids amb molt poder que la fan possible quan convé, ni de bon tros. Hi ha malànimes com Putin que treuen rèdits polítics amb l’ús indiscriminat de la força militar per a més glòria de la Mare Pàtria i, de propina, seva, però el problema és més complex i va més enllà. Tots som responsables i n’estem fins a les celles en l’esclat d’un conflicte armat perquè una guerra, igual que un bateig, no és possible si no es presenta el material humà per lliurar-la, i no hi ha hagut guerra en tota la història de la humanitat que s’hagi hagut de suspendre per deserció massiva dels exèrcits implicats. D’aquí el títol sarcàstic d’aquest projecte.

Parlaré ara dels elements que en formen la instal·lació i del fet que tots ells són equívocs, de doble significat, i la seva articulació narrativa no afirma ni nega, ni justifica ni condemna. No hi ha moralina ni moral. Tot es manifesta amb una concreció implacable de manera que, si s’arriba a produir una reacció catàrtica, en el sentit grec clàssic del terme, hi sigui fora, fora de l’obra, en la ment de l’espectadora o espectador, en aquest espai analògic on totes les alternatives són possibles. Espero haver-ho aconseguit, encara que no en puc estar segur.

L’element central és un vehicle militar. Si fos un carro blindat, el seu significat seria inequívoc, a to amb la seva funció, mida i armament, però es tracta d’una ambulància, un vehicle destinat a salvar vides, un oxímoron en una situació de guerra oberta. Un tanc també pot tenir una funció positiva “moralment” si es fa servir per enderrocar un tirà com Hitler, per exemple, però volia una cosa molt més ambivalent. Quedem-nos amb el fet que tan militar és una ambulància com un carro de combat. Aquí, el vehicle està amorrat contra una paret i aguanta, només per pressió, un ou fresc, la vida; si l’estreny massa l’esclafa, però si el deixa caure, el resultat no és pas millor. La naturalesa del poder consisteix en la seva capacitat d’implementar una de les tres opcions possibles, donant a entendre que el sentit comú natural acceptarà la pressió constant del poder mentre ni esclafi ni deixi caure, de manera que sigui el feble motu proprio qui demani la “protecció” del poder real de l’Estat mitjançant el monopoli real tant de la violència com de la benevolència. Això explica, per exemple, l’acceptació de la força policial, sempre preferible al temor que n’inspira l’absència o, encara més, una població civil armada fins a les dents.

A l’altre costat de la paret que s’enfronta a l’ambulància, es troba una imatge mural iconogràfica de la Segona Guerra Mundial: la famosa fotografia d’Eugene Smith presa a Saipan l’any 1944, on un marine nord-americà sosté un nadó japonès nu i viu que acaba de trobar dins un forat, sota d’unes pedres, mentre un company l’observa. En aquesta imatge monumental i ambigua, un soldat cobert pel greixum de setmanes en condicions de combat abominables, durant les quals possiblement ha matat un nombre indeterminat de combatents japonesos als escenaris dantescos de les selves del Pacífic, s’atura per agafar del terra un nadó japonès de setmanes que la seva mare potser va deixar amagat abans de suïcidar-se tirant-se des d’un penya-segat al mar proper. Eugene Smith és allà i dispara la seva càmera. Dispara sense matar ningú. La potència aclaparadora d’aquesta imatge resideix en la seva bipolaritat, en la seva representació crua de l’ésser humà capaç d’allotjar sota la mateixa pell la capacitat de matar l’altre amb la capacitat de salvar-lo. Les mateixes mans que sostenen el nadó van sostenir el fusell i la baioneta que potser van esventrar sense pietat mitja hora abans un enemic anònim. És una imatge indescriptible que anuncia l’esperança. La pulsió de sang no atropella, malgrat tot, la pietat. Una segona imatge, anamòrfica, cobreix el terra sota l’ambulància i permet veure-la correctament des d’un sol punt de vista. Aquesta imatge prové de la guerra d’Ucraïna i la va prendre a Butxa l’any 2022. Mostra un home civil desarmat el qual van abatre els soldats russos mentre anava amb bicicleta. Va caure de costat amb els peus als pedals i així va quedar. No li va fer falta cap atenció mèdica. El civil mort és la víctima essencial de totes les guerres; no n’hi ha cap altra amb la mateixa càrrega moral. Algunes bicicletes reals més, velles i maltractades, es reparteixen per l’espai al voltant del vehicle i tanquen el conjunt.

L’ambulància militar té les contraportes darreres obertes de bat a bat, de manera que s’hi pot veure l’interior, on una pantalla de plasma mostra un vídeo en bucle format per un collage d’imatges en moviment procedents de diverses guerres i altres contrapunts militars, que s’entreteixeixen amb un pla seqüència d’una jove mare alletant el seu nadó. Aquesta seqüència, que és l’epicentre tràgic de la peça, pot alarmar l’espectador/a que la llegeixi literalment en clau de denúncia de la maternitat com a productora de la carn de canó necessària per alimentar tant fàbriques com fronts de batalla, imatge potser paradigmàtica i indissoluble de la Primera Guerra Mundial, però subjacent en totes les guerres des del principi dels temps. La intenció, per descomptat, no és aquesta. És molt més primerenca i profunda, ja que no hi ha cap contradicció tràgica més gran que l’existent entre el naixement d’un ésser humà i la mort no natural, massiva, present en totes les guerres de la Història, però especialment en les guerres dels últims dos-cents anys, a causa de la seva capacitat d’adaptar la mort als processos industrials i tecnològics de la modernitat. Es mata en la mateixa magnitud que es construeixen automòbils i es fabriquen xips electrònics. És una cosa sistèmica. La raó? La mateixa que van donar els atenesos als habitants de Melos fa vint-i-cinc segles: perquè es pot. El poder, pot. I és en el context d’aquesta possibilitat tangible on cal plantejar totes les preguntes i intentar trobar totes les respostes. El pou fosc de la guerra no tindrà fons mentre el poder pugui.

Vet aquí les premisses d’aquest treball a cavall de l’art, la Història i el miracle de no matar podent fer-ho.

Francesc Torres, Jersey City, 2023.