• ©Archivio Cinemazero Images – Pordenone

El feminisme de Fellini

Federico Fellini és un dels directors de cinema més singulars del segle XX. Més de vint anys després de la seva mort, la seva figura continua despertant interès gràcies a les seves pel·lícules, al llenguatge que emprava i als personatges que construïa. Algunes de les seves obres més icòniques són La Strada (1954), Le Notti di Cabiria (1957), Dolce Vita (1960), Fellini 8 ½ (1963) o La cittá delle donne (1980). Però quin punt en comú hi ha en aquests films? En tots ells, els arquetips femenins hi tenen un paper fonamental.

En el marc de l’exposició ‘El centenari. Fellini al món’, que es pot visitar fins al 9 de gener, es va organitzar un taller per reflexionar precisament sobre la dona en el cinema fellinià: ‘La ciutat de les dones en el país dels homes’, una activitat de BornLab, el laboratori ciutadà de memòries d’El Born CCM, conduïda per Blanca Álvarez i Marga Almirall, membres de la cooperativa Drac Màgic, que es dedica a l’estudi i a la divulgació de la cultura audiovisual des de fa 50 anys.

Federico Fellini pertany al neorealisme italià, un moviment cinematogràfic sorgit a mitjans del segle XX, després de la Segona Guerra Mundial, que va fer front a la mirada de Hollywood i que es basava en reflectir el dia a dia de la gent treballadora del país, amb els seus problemes, les seves misèries i les seves crues històries. És per això que, en moltes de les produccions, no es gravava amb actors professionals i s’utilitzaven localitzacions reals en comptes de decorats. “El neorealisme italià és un moviment de renovació estilística que marca les bases en la manera de fer les pel·lícules i els temes a tractar”, explica Blanca Álvarez. D’entre les pel·lícules més destacades d’aquest moviment hi trobem Obessió (1943), de Luchino Visconti, Roma, ciutat oberta (1945), de Roberto Rosselini, i La Strada (1954), de Federico Fellini, la pel·lícula que va suposar el gran salt a nivell internacional i que li va fer guanyar l’Oscar a la Millor pel·lícula de parla no anglesa. En aquest film hi veiem la voluntat de Fellini de mostrar la Itàlia més semblant a la realitat. Però, a més, hi veiem un tret diferencial en els seus personatges. I és que al centre de la pel·lícula hi trobem un personatge femení, el de Gelsomina (interpretada per Giulieta Masina), una jove camperola que és venuda per la seva família a Zampanò (Anthony Quinn), un gitano brutal i sense miraments que es malguanya la vida.

La ciutat de les dones en el país dels homes - El Born CCM La ciutat de les dones en el país dels homes - El Born CCM

I és que aquesta dinàmica la trobem en moltes de les pel·lícules de Fellini. El guionista i director italià situava la dona al centre dels seus relats per donar visibilitat a l’opressió femenina i a la feminitat, tot i que sempre era des del punt de vista de l’autor, “un home per a qui el cinema és un configurador d’imaginaris i la dona és objecte del seu desig sexual”, com explicava Marga Almirall, i donant joc a uns estereotips propis de la Itàlia del moment, en una societat patriarcal i masclista.

A 8 ½ (1963) en trobem un altre exemple. Aquest film mostra els problemes quotidians els quals es troba un director de cinema, Guido Anselmi, (interpretat per Marcello Mastroianni), com ara la manca de creativitat, els problemes materials, la pressió de la premsa i l’estrès. Abatut, decideix retirar-se en un balneari amb la seva dona, on hi acaba trobant també la seva amant. El film combina un particular món oníric format de records i fantasies amb una realitat que acaba esdevenint confusa. I és aquí on hi entren en joc dos arquetips: per una banda, el de l’esposa, una dona discreta, amb el cabell curt, ulleres i roba clàssica. I, per altra, l’amant, una dona exuberant, rossa, amb el cabell llarg i seductora.

A Amarcord (1973) descobrim un altre arquetip del cinema fellinià. Aquest film té lloc a la ciutat fictícia de Borgo i el protagonista és Titta (interpretat per Bruno Zanin), un nen entremaliat que es trobarà amb diferents personatges. Un d’aquests és una dona que treballa en un estanc. En un dia que ja està a punt d’abaixar la persiana, Titta hi entra per demanar-li tabac. A continuació els dos personatges enceten un joc on l’estanquera (interpretada per Maria Antonietta Beluzzi) repta el jove Titta a que no la podrà aixecar en braços. Ell ho aconsegueix, i com a recompensa ella es despulla i li mostra els seus grans pits. Aquesta escena esdevé una encarnació d’una fantasia felliniana i dona lloc a l’arquetip on la dona és representada de forma grotesca i com un ésser purament sexual.

La ciutat de les dones en el país dels homes - El Born CCM La ciutat de les dones en el país dels homes - El Born CCM

Uns anys més tard, el director italià presentava La città delle donne (1980) on el protagonista, Snàporaz (interpretat per Mastroianni) s’acaba trobant en una casa plena de dones. En aquesta pel·lícula cal fixar-se en dos aspectes. Per una banda, en un nou arquetip, el de la mare, l’única dona a qui realment estima, tot i que és molt significatiu que al film aquest arquetip estigui representat en forma de bust. Per altra banda, el congrés feminista que s’hi celebra. En aquest cas, observem com Fellini també tracta el feminisme com una paròdia, des d’un punt de vista burlesc i amb una imatge completament distorsionada de la realitat del moment, com seria el cas del congrés del moviment col·lectiu feminista de 1973.

Federico Fellini és una figura universal i el seu estil va inspirar les següents generacions de cineastes. L’exemple més clar el trobem en Paolo Sorrentino, tant pels temes que tracta, com pel tipus de narració, del pas del temps i de la mirada onírica. Però també trobem influències de Fellini en el cinema d’Stanley Kubrick, David Lynch o Woody Allen.

Amb el seu món fantasiós i irònic, Fellini va marcar un abans i un després en la manera de fer cinema. Sens dubte, els arquetips femenins i el feminisme en general són un dels aspectes que no s’han d’oblidar a l’hora d’analitzar la seva obra, i que es resumeixen en una de les cites de Laura Mulvey a Plaer visual i cinema narratiu: “La dona com a imatge, l’home com a posseïdor de la mirada”.

 

FOTOS

Satyricon. Foto d’escena. ©Archivio Cinemazero Images – Pordenone
Fellini 8 ½. Foto d’escena. © Archivio Cinemazero Images – Pordenone