Aquest setembre arriben novetats en la programació d’El Born CCM. Una d’elles és una proposta multidisciplinària que gira entorn de la memòria i les arts. Es tracta de [kórps], l’espectacle de dansa de la Companyia Miquel Barcelona, que es podrà veure el 29 i 30 d’octubre a la Sala Moragues, coincidint amb les celebracions de Tot Sants i el dia dels Difunts.

Parlem amb el director artístic de la companyia, Miquel Barcelona, per conèixer més a fons aquesta peça i la importància de fer memòria a través de les arts.

Presentaràs a El Born CCM l’espectacle [kórps]. Sobre què tracta?

[kórps] es va estrenar el setembre de 2019 a FiraTàrrega, però el projecte va començar dos anys abans, quan sestava morint la meva àvia. Tot el seu procés de malaltia i de mort, lluny de ser un camí de patiment, em va donar també una part lluminosa. Fins aleshores no havia tingut moltes morts a la família, però aquesta, d’alguna manera, alliberava unes dinàmiques de la família que havien sigut molt doloroses. El fet de mirar-m’ho així va ser com nou.

Casualment, també estava escoltant el disc de Maria Arnal i Marcel Bagés, 45 Cerebros y 1 Corazón, i la cançó Ball del vetlatori. Es van començar a connectar idees i vaig començar a investigar sobre pràctiques autòctones que tinguessin a veure amb la vetlla, la mort i la violència.

[kórps] ha resultat ser un procés d’aprenentatge d’aquests materials revisitat en una peça contemporània, on hi apareixen elements com la dansa del vetlatori revisada, el Cant de la Sibil·la i la dansa dels càtars.

Per què, aquest títol? Què significa?

Inicialment, el projecte es deia Egregor, però després va evolucionar a Vetllatori. Un dia a Irlanda, amb la meva parella, vaig veure que hi havia molts corbs, i em va semblar molt curiós que n’hi haguessin tants. A més, la paraula en català era molt similar a la pronunciació de la paraula anglesa ‘corpse ‘, que significa ‘cos mort’.

Si fem la transcripció fonètica de la paraula anglesa i la catalana engloba un significat que m’interessava molt. Aleshores vaig veure que el projecte havia de portar aquest nom.

Què hi podem veure a la peça?

Es tracta d’un projecte de dansa contemporània pensat a partir del cos, i té relació amb una teatralitat molt forta. La tècnica és molt visible i juguem molt amb la llum i la foscor. També incorporem música en directe, de la mà de Carlos Martorell, i els cinc intèrprets que som a l’escenari cantem i ballem. És una peça molt complexa pel que fa a llenguatge.

El projecte es va presentar el 2019 i ja s’ha pogut veure en cites com la FiraTàrrega, la Fira Mediterrània de Manresa i Dansa Metropolitana. Com està sent la rebuda?

Va començar molt fort perquè, gràcies a la presentació a FiraTàrrega, van sortir 15 actuacions per tot el món. També teníem confirmada una petita gira pel SAT, la Fira Mediterrània de Manresa i Santa Maria de Palautordera.

Però tot el que ens havia sortit gràcies a Tàrrega va caure per culpa de la pandèmia. Després de la pandèmia vam fer un parell d’actuacions al Teatre Victòria i al festival Cruïlla i, a poc a poc, es va engegar el recorregut de [kórps]. Jo estic molt content perquè, més o menys, l’hem fet a tot arreu. Hem aconseguit estrenar-ho a Aragó, a les Illes Balears, a Euskadi… ens falta València. I amb l’actuació a El Born CCM serà la sisena vegada que presentem l’espectacle a Barcelona, cosa que m’agrada molt. Per a mi, l’èxit de dedicar-me a la dansa i de tenir la meva companyia també és actuar aquí.

I com està sent per a tu? Què t’ha aportat aquest projecte?

Fa vint anys que em dedico a les arts escèniques i era molt conegut per estar al projecte de l’espai de creació de nunArt. Sento que aquest projecte va fer visible la companyia que dirigeixo i, per tant, vaig treure’m l’etiqueta d’”En Miquel de nunArt” i vaig començar a desenvolupar un projecte artístic propi. Era una carta de presentació: “fa molts anys que faig peces de dansa, però aquesta és la meva, amb una mirada purament del que a mi m’agradaria expressar”.

També m’ha permès aprendre moltíssim sobre la tradició d’aquí. A més, a partir d’aquesta peça també va aparèixer Parrà, un duet que fem amb en Marc Vilajuana, i també sento que amb això hem iniciat tot el camí posterior de la peça Rojos. Sempre em passa, que quan estrenem una peça, ja començo a pensar en la següent.

Un dels grans eixos que treballa la companyia Miquel Barcelona és la memòria. Què significa fer memòria avui?

Moltes coses. Fa molts anys que ballo, com a alumne, com a docent, com a creador i com a ballarí, i el tema de la memòria dels cossos sempre m’ha inquietat molt i m’ha fet aprendre molt sobre la persona que soc i la persona que he construït. En l’àmbit docent, he tingut molt present el discurs de què contenen els cossos, i allò que contenen és tot allò heretat: història, identitat… No es correspon amb el relat més històric o institucionalitzat.

Per això, totes les recerques les hem fet a través de testimonis. Aquests materials que tenen a veure amb la memòria ens ajuden molt a conèixer el nostre present.

Com es treballa a partir de la dansa i el moviment del cos?

De moltes maneres, algunes més literals i d’altres més essencials i que passen per una interpretació més subjectiva i pròpia.

En el cas de [kórps], per exemple, agafem materials tradicionals i els reinterpretem. A Rojos m’interessava molt aquesta inquietud amb relació a la memòria que, per posar-la en valor, diem que és molt important no oblidar per no repetir. Treballem molt la repetició a través del moviment i de llenguatges actuals.

Per què és important abordar la memòria des de les arts i des dels equipaments culturals?

És indispensable. És impossible saber qui ets si no preguntes una mica, i és una responsabilitat de la cultura que entenguem qui som.

S’està fent molta programació des de l’entreteniment, i l’entreteniment ha de tenir el seu lloc, evidentment, però quan et dediques a les arts escèniques, o a la cultura en general, tens un altaveu. I no tens un altaveu només per fer visible certa informació, en aquest cas la memòria, sinó per dir la teva opinió sobre allò, que és el que jo trobo a faltar molt en general. Ens apropiem de causes, però l’important no és només fer visible la memòria, el feminisme, l’ecologia…, sinó que es tracta d’ajudar a fer avançar una societat llançant certes preguntes.

Quin és el poder de la dansa? Al web de la companyia veiem que expliques que “la dansa incomoda”. Per què?

La dansa incomoda perquè dona molt espai a la reflexió i qüestiona. Tot el que té a veure amb la dansa, amb el cos i amb allò físic té a veure amb aquests discursos que qüestionen i que sovint no són còmodes. Per què volen sacsejar.

En el cas de la memòria també és important sacsejar perquè el discurs és complex. No trobes un discurs 100% de bons i dolents. Tot està en una mena de marges que genera un discurs sobre la incoherència. I és que és la vida mateixa. Jo crec que estem en un moment on precisament hem d’entendre que la vida no és coherent. Tothom, d’alguna manera, té una mirada que es pot entendre. En termes de memòria pots empatitzar amb qualsevol testimoni.

Tot i la teva joventut, ja tens més de quinze anys d’experiència en diferents camps del món de l’escena: dansa, música, interpretació… Quin és el teu proper repte?

En l’àmbit docent, faig classes a l’Institut del Teatre i, des del setembre passat, tinc el meu espai propi a Sants, que es diu La Turbo. Aviat, també entraré a formar part del programa de Cultura i Educació EN RESiDÈNCiA, amb El Graner.

Pel que fa a l’àmbit escènic, estem amb la gira de Rojos, un encàrrec que m’han fet des de FiraTàrrega, i ja he començat la investigació del següent projecte, que es dirà Vigília.

Més informació sobre [kórps] i reserva d’entrades en aquest enllaç.