Enguany commemorem l’11 de setembre amb dues instal·lacions que tracten sobre dues derrotes i que es poden veure fins a l’1 d’octubre a El Born CCM. Un diàleg entre diferents moments històrics i diferents territoris: l’11 de setembre de 1973 a Xile i el de 1714 a Barcelona.

Parlem amb Fernando Prats, autor de ‘Dos minutos y medio para el mediodía del 11 de septiembre de 1973’, i el seu comissari, Ricardo Brodsky, sobre aquesta instal·lació que rememora el 50è aniversari del cop d’estat xilè a través d’elements sonors i visuals centrats en el bombardeig de la Casa de la Moneda de Santiago de Xile i la seva retransmissió radiofònica.

Com descriuries, breument, la instal·lació artística ‘Dos minutos y medio para el mediodía del 11 de septiembre de 1973’?

L’obra se centra en l’acte del bombardeig del palau presidencial de Xile per part de la força aèria, la resistència d’Allende i els seus col·laboradors i el relat d’aquells dos minuts i mig en què va acabar la democràcia xilena. L’artista busca capturar el drama del moment a través del fum de l’incendi de l’edifici presidencial utilitzant-lo com a metàfora del temps “gris i amarg”, en paraules d’Allende, que arribaria sobre Xile. Consta de nou pintures fumades de gran format en tela, imatges en moviment, fotografies, arxius de l’artista i el relat en temps real dels dos minuts i mig que va durar l’atac aeri a la Casa de la Moneda. En una pantalla desfilen els números de les més de tres mil víctimes de desaparició forçada o execucions extrajudicials. M’interessa el moment exacte del cop com un fet d’una violència extrema que va trencar un país per complet. Des d’aquest lloc, aquesta obra transita entre allò poètic i allò polític, una metàfora que al·ludeix a la resistència de la memòria.

Què descobrirà el visitant venint i escoltant la instal·lació?

Les obres es despleguen en la zona del jaciment amb nou díptics de pintures fumades que simbolitzen els nou bombardejos i les divuit bombes llançades pels Hawker Hunters que van impactar sobre el palau de govern. Dos minuts i mig per al migdia de l’11 de setembre del 1973. Al costat, la locució del periodista de Radio Balmaceda, Ignacio González Camus, que relata els instants del cop, una sèrie de fotografies històriques que registren els moments fonamentals de l’atac i d’arxius que documenten el context polític i les terribles conseqüències i una sèrie de dibuixos, conformen la proposta expositiva en vitrines. El relat del periodista Ignacio González Camus és impressionant i commovedor. Té la càrrega dramàtica del testimoni de fets extraordinaris, de la violència del cop i de l’exemple moral d’un president que compleix amb el seu deure. Visualment, les nou teles capturen la memòria d’aquell moment, mentre en una pantalla gran es pot observar el bombardeig i l’incendi on la llet al punt d’ebullició és la superfície de projecció per a imatges del centre de Santiago, tant en els lapses previs al cop com en el moment exacte del bombardeig al Palau de La Moneda. D’aquesta manera, la llet està posada en tensió i l’àudio que acompanya la imatge és el so extret de la freqüència de vibracions de les veus del general Carlos Prats, el cardenal Raúl Silva Enríquez i del president Salvador Allende. De la recerca realitzada, a través de diverses fonts, sobre la destrucció a l’interior de La Moneda i de la locució d’Ignacio González Camus, sorgeixen les relacions essencials que inspiren aquesta instal·lació. El temps, la relació entre el fum generat per les flames a l’interior de La Moneda i el mateix procés del fumat de les teles. Xile té en el fum la síntesi de la seva faci fallida democràtica. Les pintures es plantegen aquí com a superfície política, és a dir, com a reflex d’una zona fosca de tragèdia i dolor que captura la memòria de la fatalitat: “Diu veritat qui diu ombra” va escriure Paul Celán. La imatge permanent d’aquest instant i la base sobre la qual s’entaula un diàleg impregnat amb les capes de sedimentació del fumat sobre la tela col·locada horitzontalment. La relació entre el sòl del jaciment i la pintura genera un nou espai en suspensió que proposa un instant perpetu per a la memòria. Aquesta locució és devastadora, és una tragèdia, és el relat de la fallida de la nostra democràcia, és l’instant etern que va marcar les nostres vides. Sentir la paraula fum repetida infinitat de vegades, per a assenyalar la devastació i destrucció, em va connectar amb la meva obra, ja que el fum és un element amb el qual treballo des de fa molt temps. Aquest relat a més ens indica el moment exacte de l’inici del bombardeig, marcant els segons de l’avanç del cop. D’aquí sorgeix el títol del projecte.

Quin diàleg es pot establir entre les dues instal·lacions d’El Born CCM per aquest 11 de setembre i dos fets històrics tan distants?

Són fets molt distants en efecte, però agermanats per la violència i la destrucció que s’executa en el mateix dia (1714 a Barcelona i 1973 a Santiago de Xile) amb la finalitat d’impedir que un poble orgullós de la seva identitat i els seus valors sigui amo del seu destí.

Quin diàleg estableixen les obres de Fernando Prats amb el lloc on es mostren?

El projecte ‘Dos minutos y medio para el mediodía del 11 de septiembre de 1973’ ens parlen de la tragèdia en dos moments transcendents de la història que, inevitablement, han deixat una profunda empremta. La intervenció que aquí es planteja proposa un diàleg entre tots dos on la memòria de la destrucció conjuga una imatge comuna generant, al temps, un nou espai de ressonàncies per a la reflexió col·lectiva.

50 anys després del cop d’estat, quina reflexió s’ha de fer sobre la memòria i la preservació històrica? Per què és important parlar d’això?

Els fets d’aquesta etapa de la història de Xile van marcar profundament a diverses generacions més enllà de les nostres fronteres. Molts dels dirigents europeus actuals es van iniciar en l’activitat pública en actes de solidaritat amb Xile, així com generacions anteriors ho van fer amb Vietnam. L’11 de setembre de Xile forma part d’una memòria compartida en diferents latituds i el seu record ens crida a cuidar la democràcia, respectar els drets humans, l’autodeterminació dels països i fer justícia als pobles. Convida a la reflexió, a la consciència d’un moment històric que ens va marcar profundament des del dolor. Aquest és un dolor que hauria de ser conscienciat com a societat, alguna cosa que encara no està resolta d’aquesta manera. Amb aquesta obra es vol evocar aquest fet traumàtic que va fracturar un país i avui seguim enfront d’aquesta ferida oberta. La dictadura va ser una intervenció cultural en tota magnitud. La cultura, així com la política, són intrínseques a la humanitat. Des d’aquest principi les violacions als drets humans són part d’això. La dehiscència, aquesta ferida persistent que es continua obrint i no pot tancar, queda com a carn d’una memòria exposada.

Més informació sobre la instal·lació ‘Dos minutos y medio para el mediodía del 11 de septiembre de 1973’.