‘Un altre fi. LA RESTA’ és la nova exposició d’El Born CCM, que s’inaugura el proper 17 de novembre i es podrà veure fins al 16 d’abril de 2023. El projecte, liderat per Nora Ancarola i Amanda Cuesta, posa l’èmfasi en les històries als marges durant el franquisme.

A la mostra hi veurem l’obra de dinou artistes de diferents disciplines, estructurades en quatre eixos temàtics: rebels de cor, menyspreu dels cossos, el fora interior, i transmissió i continuïtat.

Parlem amb les curadores, Nora Ancarola i Amanda Cuesta, per saber-ne més sobre l’exposició i el seu relat.

Com va sorgir la idea?

Nora Ancarola: A partir de l’encàrrec de tractar el període franquista a través d’obres d’art, se’ns plantejava com a primera pregunta quins aspectes volíem abordar. Teníem clar que no ho podíem fer des d’un punt de vista historicista, però, el que sí que semblava interessant era posar en diàleg obres d’artistes que miraven dins les escletxes del relat històric. De seguida ens vam sumar al desig brossià d’“una altra fi” del dictador i de la realitat que ens envolta. Amb aquesta voluntat vam començar a buscar entre les paraules no dites, entre obres que ens permeten generar un altre relat, amb nous imaginaris i noves línies de treball. Sempre amb la idea que mereixem un altre fi.

Amanda Cuesta: També teníem clar que no aspiràvem a fer un projecte exhaustiu, sinó més aviat obrir l’exercici memorialístic cap a eixos que entren en diàleg amb el present, amb el que ens passa ara. Entendre el passat és fonamental per situar-se en el present i abordar els futurs possibles. En aquest sentit, l’art, els imaginaris, poden ser eines de transformació social molt potents. També volíem defugir la idea de monument. Sovint es lliga art i memòria al monument, però en realitat el monument el fa el poder, l’art és una altra cosa, més lliure i alliberadora.

Quin és el vostre objectiu?

NA: Volem arribar a molts públics, a través de diferents i variats tipus d’actuacions: des de les més visuals, fins a textos explicatius i didàctics. Un relat curatorial audiovisual inicia l’exposició per atraure i generar curiositat, fins i tot, als més joves. Per altra banda, submergir-nos en textos i testimonis relacionats amb la dictadura ens va posar en un estat emocional del qual no vam voler fugir. D’aquesta manera podem entrar realment en les ferides, de manera descarnada.

Per la meva part, també volia explorar aquest “homo patiens” de qui parla Salvador Cayuela en el seu meravellós llibre Por la grandeza de la patria, entrar per la porta de les repressions i la violència que el franquisme va desplegar amb molta precisió amb estratègies i dispositius de biopolítica totalitària, des de la disciplinarització i la regularització de les conductes individuals.

AC: A més de la tasca divulgativa, que ens sembla fonamental i la raó de ser d’un centre dedicat a la memòria, ens agradaria aportar un gest per desplaçar perspectives centrades en els binomis, l’odi i la confrontació, cap a llocs més afectius, com a punt de partida possible per abordar l’aproximació als relats històrics més hegemònics sobre el cop d’estat i la dictadura franquista. La transició i l’anomenat règim del 78 van suposar un pacte de silenci sobre massa temes, des del passat colonial al masclisme estructural. I aquest silenci no es pot seguir sostenint si volem ser honestes amb totes aquelles coses que van ser tergiversades, criminalitzades, arraconades als marges o amagades sota la catifa. S’ha de tenir cura de les persones que encara avui suporten aquestes violències.

Com es va fer la selecció d’artistes?

NA: Ens vam proposar diverses condicions. En primer lloc, la transversalitat generacional ens semblava molt important. Sabíem que això generaria percepcions i perspectives molt diferents. En segon lloc, vam intentar fugir de la monumentalitat de les obres. El repte de mostrar relats i obres d’un format poc espectacular en un espai tan gran com El Born CCM, ens semblava una proposta interessant. Finalment, consensuar amb els i les artistes la interpretació de la seva obra encabint-la dins el relat curatorial de LA RESTA va ser definitiu per a la selecció.

AC: Les seleccions sempre resulten molt problemàtiques perquè deixen coses fora. Les primeres llistes d’obres i artistes eren llargues, molt llargues.. Evidentment, no hi som totes i hi ha artistes que han treballat molt i molt bé temes de memòria històrica del franquisme però que s’han quedat fora per diferents motius. Vam mirar de sostenir els equilibris que comentava la Nora i prioritzar determinades maneres d’afrontar els relats amb els quals obrir fils d’interpretació que ens semblaven pertinents, diversos i propositius.

Quins àmbits trobem a l’exposició?

NA: En un primer moment vam considerar més de deu àmbits diferents. A mesura que anàvem avançant en el projecte, vam desenvolupar els àmbits que impliquen les accions directament relacionades amb la intimitat dels cossos i les dissidències des de petits espais relacionals. També va ser inevitable aproximar-nos a les qüestions que aborden la continuïtat de la repressió i les que ens donen pistes de com arribem a la situació d’avui. Així va ser com, finalment, vam arribar a definir quatre àmbits: rebels de cor, menyspreu dels cossos, el fora interior, i transmissió i continuïtat.

AC: Són quatre àmbits prou ambigus i suggeridors. Ens permeten articular les obres dels artistes sense tancar-ne excessivament el sentit, però oferint informació que les doti de context i ancoratge pel que fa a les referències històriques i als ginys al present:  com la reivindicació de la llibertat sexo-afectiva de totis, la restitució a les víctimes torturades, mortes i desaparegudes, els mecanismes de manipulació, extracció i repressió de l’autoritarisme o la necessitat d’afrontar una crítica a textos que se’ns presenten com a tancats i intocables, com per exemple la Constitució.

Què tenen en comú totes les instal·lacions artístiques?

NA: No parlaria de “tenir en comú”, sinó de com dialoguen entre elles. En alguns casos es complementen, en altres generen un contrapunt formal i conceptual. Potser l’única cosa que podem dir que les enllaça és que són relats que posen l’accent en allò humà. No hi ha èpica, no hi ha grans respostes, més aviat s’obren preguntes. Com sostenim el dol que ens ha provocat tantes pèrdues, tant de dolor? Com continuem vivint amb el llast del franquisme? Quines eines tenim per reparar i transformar el futur? Una cosa important que ens va sorprendre és que tots i totes les artistes a les quals ens vam dirigir i a les quals els hi proposàvem el nostre punt de partida, es van sentir absolutament identificats i, fins i tot, en algun cas, van replantejar l’obra per aconseguir un millor encaix.

AC: Sí, segurament l’actitud a l’hora d’abordar els temes és un tret en comú. També té molt a veure amb el lloc de l’art, que com dèiem a l’inici és aquesta RESTA, aquest lloc on fer aflorar el que no ha estat dit. Tret d’una, són obres realitzades totes amb posterioritat al franquisme i, inclús, un bon grapat d’artistes van néixer després de la mort de Franco. Però són obres que, de forma més o menys directa, dialoguen amb aquest passat perquè no el poden eludir. És una motxilla feixuga.

Com connecta aquesta proposta amb l’espai d’El Born CCM?

NA: L’espai d’El Born CCM, a més de complex, és d’una grandària poc abordable. Vam optar per itineraris, àmbits diferenciats i, fins i tot, ens agradaria que la gent pogués venir més d’una vegada i sumar les visites parcials. Per això, també tindrem un plànol guia que permetrà saber en quin moment de l’itinerari ens trobem. En relació amb El Born CCM com a centre de cultura i memòria que és, pensem que és idoni en tant que l’art contemporani cada vegada més explora el passat per construir un futur imaginable.

AC: És un espai molt complex des del punt de vista arquitectònic. No és un espai pensat per a mostrar art. Després hi ha tota la temàtica patrimonial i per últim tot l’aparell simbòlic. Quan el mercat va deixar de fer el seu servei va ser ocupat pel veïnatge com a Ateneu Popular autogestionat, una d’aquestes històries silenciades i al marge de les que hauríem de parlar més i millor. Després va venir la reivindicació per fer-ne una biblioteca pública i centre cultural, que va durar dècades. Quan ja hi havia projecte per fer una gran biblioteca van aparèixer les restes arqueològiques que ho van capgirar tot. I, més recentment, hi va haver l’assumpte de l’estàtua eqüestre decapitada de Franco i tota la catarsi que va generar. Tot això, inevitablement condiciona, a nosaltres, els artistes, el públic… Hi ha una obra en concret, la de Pep Agut, que es resignificarà pel fet de ser instal·lada al jaciment. Inicialment, no el volíem “trepitjar,” però en l’art passen aquestes coses. La Nora ho va veure claríssim que aquesta obra en concret havia de posar-se al jaciment, i a mi no em va haver de convèncer. Malgrat les dificultats, per qüestions de conservació, tothom ho ha entès. La conservació del patrimoni és molt important sempre que no paralitzi i pugui conviure amb la vida.

Creieu que encara queda molt per explorar, de franquisme i antifranquisme?

AC: Sense cap mena de dubte. No només perquè el pacte de silenci que propicià la Llei d’amnistia de 1977 va impossibilitar parlar-ne, sinó perquè encara no podem parlar obertament dels crims de lesa humanitat, tal com han fet altres països -com Alemanya amb el Nazisme o Argentina amb els crims de la dictadura de Videla… Al nostre país no ens hi hem enfrontat obertament. També perquè cada generació neix desmemoriada i cada temps té el seu propi marc d’urgències i necessitats. Cal reaprendre i ressituar-se constantment i generar espais pel debat intergeneracional, establint un intercanvi horitzontal i respectuós, de tu a tu.

NA: Totalment d’acord amb l’Amanda, a més que crec que és molt important detectar els rastres que ens queden de les repressions i les violències que hem patit i continuem suportant sobre els nostres cossos. A vegades penso que les noves generacions perden la memòria perquè es maquillen les ferides per no generar més dolor. Però l’única cosa que aconseguim és arrossegar la submissió al problema. El silenci, la falta de paraules, no poden crear més que realitats fictícies. Treballar amb LA RESTA és revelar des dels espais més recòndits, des del que queda destil·lat i ocult. És convocar paraules.

Per què és important fer memòria i donar veu a les petites experiències de resistència?

AC: Cal plantejar-nos el que és petit i el que és gran. A les dones, per exemple, tot el que ens passa, es tendeix a fer-ho petit, és una manera d’infantilitzar-nos per deixar-nos fora de joc. En perspectiva feminista i posant la vida al centre, el que és petit i el que és gran es veu d’una altra manera. Deixar algú sense aigua, o a temperatures extremes, és una forma de tortura ben coneguda.

També hi ha altres eixos, és clar, igual de rellevants a l’hora de decidir què i qui s’empetiteix o s’engrandeix, com són la classe o la raça, tal com va explicar tan bé l’Angela Davis o referents crítics molt més propers com Teresa Claramunt i tantes i tants pensadores i pensadors que han fet resistència a discursos que van de dalt a baix, o de Nord a Sud, o de dreta a esquerra, o del més normatiu al més queer. Perquè el personal és polític i aquesta idea força resulta empoderadora, ens ajuda a sentir-nos millor. Enfadar-nos amb el que és injust articula les formes de resistència i supervivència.

NA: M’agrada molt la idea benjaminiana d’una història generada per la interrelació de petites històries, del passat que constitueix un poder que no s’esgota, que ens interpel·la contínuament i que pot ser reinterpretat des de l’ara. Tenir present la memòria del franquisme és molt important per observar com es construeix la norma des de l’excepcionalitat jurídica i es legitima la violència. Hauríem de tenir molt present que el franquisme no va ser enderrocat, sinó que es va mantenir en peu fins al final de la dictadura. La transició a la democràcia es va produir de manera pactada, de manera que les elits del règim mai van ser depurades i perviuen encara en estaments de poder. Hem de construir una “caixa d’eines” per mantenir actives les dissidències, des dels espais més íntims als més socials i institucionals.

Com podem fer memòria a partir de les arts?

NA: Podem fer memòria des de qualsevol àmbit, l’art no és una excepció. Més aviat una gran part de l’art, potser el que té un caire més social, es construeix dialogant també amb el passat.

AC: Estic molt d’acord amb això. L’art és un bon espai de diàleg amb l’abans i el que ha de venir. També és un bon lloc des d’on explorar la pròpia subjectivitat, i aprofundir en això ajuda molt a entendre el lloc comú, el més social.

Creieu que l’art és un instrument potent de reflexió i transformació? Per què?

NA: Polititzar els malestars és la millor manera de transformar el que ens produeix el patiment. Polititzar-ho amb processos creatius és una de les formes de posar el malestar al centre –fugint moltes vegades de medicalitzacions innecessàries– buscant l’escletxa que ens permet generar possibles imaginables. No parlo d’artteràpia, parlo de diàleg amb la realitat en una actitud activa, on l’art i la creació en general poden ser un mitjà poderós i efectiu.

AC: Una de les dificultats de fer exposicions d’art és que les obres, mentre l’artista viu, mai no estan tancades, no deixen de canviar en diàleg amb tot el que passa al voltant. Però això, que podria ser vist com a fragilitat, també es pot entendre com a fortalesa. La resistència de l’art a tancar-se fa que sigui més difícil de corrompre, és un lloc incòmode d’institucionalitzar i d’aquí ve la seva capacitat transformadora. L’art no s’acomoda, més aviat al contrari, habita l’escletxa.

Memòria històrica i memòria col·lectiva. Per què és important anar més enllà de la pròpia història per reflexionar sobre fets com el franquisme?

NA: La memòria històrica s’ha de nodrir de la memòria col·lectiva, la qual a la vegada és la suma de petites històries personals. No m’agrada gens parlar de la Història com si fos un relat superestructural que algun ser sobrenatural ha escrit i dissenyat. La Història està en construcció i són les relectures i les noves mirades les que la van configurant. Les perspectives que surten del carril de la història solen reflectir exploracions menys legitimades, però a la vegada molt més actives en tant que perspectives dels grups no centrals del pensament. Perspectives de gènere, de classe i de justícia social possibiliten relectures imprescindibles.

AC: Anar més enllà té a veure amb anar i venir. No sempre es produeix un moviment lineal. És com mirar les coses amb més d’unes ulleres, les de lluny i les de prop, les de pensar cap endins i les de pensar en col·lectiu. Tot està relacionat i no es pot pensar en la part sense pensar en el tot. El context sempre és molt important. Un fet històric pot generar un trauma vital tan greu en una persona que acabi afectant la manera de relacionar-se afectivament amb la seva descendència, per exemple. Entendre la història, donar context a les vides, ens pot ajudar a entendre moltes coses que mirades de forma fragmentada no tindrien ni cap ni peus.

Què us ha aportat aquest projecte?

NA: Curar aquest projecte amb l’Amanda Cuesta i La caníbal i posar-lo en diàleg amb els i les artistes i amb un grup considerable de col·laboradores, m’ha tornat a deixar molt clara la importància del treball en equip. Fugir de relats exclusius i unidireccionals és, per a mi, cada vegada més, un objectiu. M’agraden les deslocalitzacions dels rols, creen una certa inestabilitat, però són summament alliçonadores. En segon lloc, abordar un tema tan ampli cercant els marges m’ha obligat a rellegir la història posant el focus en els llocs menys centrals i menys evidents. Provenir d’un país que ha patit tantes dictadures i processos de violència com és l’Argentina, m’ha permès confrontar i comprendre l’experiència memorialística com un exercici de reflexió que va més enllà dels fets històrics, observant amb més deteniment les reaccions individuals i col·lectives de les nostres societats tan i tan castigades.

AC: Jo també he gaudit molt dels diàlegs infinits amb la Nora, amb les meves companyes de La caníbal i amb els i les artistes, l’equip tècnic i tothom que s’hi ha implicat, que ens ha explicat, que ens ha posat sobre les pistes, que ens ha compartit casa seva, arxius i els sabers acumulats en els activismes. Els estic molt agraïda de la seva lliçó de vida generosa. També ho he passat malament, perquè l’exercici de fer memòria històrica amb una història tan macabra no és plat de bon gust. Però és cert que, entre tota aquesta foscor, posar una mica de llum de la mà de tanta gent que pensa bé i bonic dona esperança.

Quina és, per a vosaltres, la instal·lació que no ens podem perdre?

NA: No ens en podem perdre cap. És possible que haguem de visitar l’exposició més d’una vegada per gaudir-la en tota la seva magnitud. M’agradaria generar en la gent aquesta curiositat i desig. Sortir amb la sensació que el que falta per veure encara serà millor.

AC: Sí, que el que falta per veure sigui millor.