Quan fa prop de dos mesos de la incorporació de Marta Marín-Dòmine com a nova directora d’El Born CCM, parlem amb ella per conèixer com serà la nova etapa de la institució.​

Recentment has assumit la direcció d’El Born CCM. Quins són els principals reptes que afrontes?

Penso que són reptes compartits amb tot l’equip: fer programació després d’un període de pandèmia, tenint en compte que tothom ha estat confrontat a una situació inèdita i dura, vol dir autoimposar-te certs límits. Vol dir anar amb calma, treballar i permetre fer-ho de manera fluïda i no pas estressada, fer-me entendre, i escoltar. També vol dir fer una tasca d’anar desbrossant el camí, perquè es vagi clarificant una perspectiva que és anar configurant el Born com a Centre de Memòria: fer possible la reflexió sobre l’impacte del passat en les societats.

Un altre repte és el de mostrar la importància del debat quan volem abordar temes com els efectes de les injustícies i els violències passades en el present de les societats. I fer-ho sense omplir la ciutat de dolor, sinó de paraula.

Com és El Born CCM que imagines? Quin és El Born CCM que vols obrir a la ciutadania?

Vull que el Born sigui un lloc al qual la ciutadania hi acut per saber i per pensar sobre les maneres com les societats entenen el passat, per saber de les injustícies que han quedat soterrades, però també per saber de les lluites que s’han dut a terme per combatre-les. I, per damunt de tot, que sigui un lloc que pugui donar a conèixer la manera com a través de l’art i altres formes creatives les diverses cultures han fet front als traumes i han sabut convertir el dolor en vida.

Voldria també que la gent sabés que l’espai és un lloc dinàmic i que hi ha un equip que hi treballa per donar a conèixer la importància del passat inscrit en tot el lloc, en el jaciment i en l’arquitectura, i com aquesta informació ens permet veure les modificacions socials i urbanes de què ha estat objecte la ciutat. Els relats fan dels llocs espais immòbils, monumentals, però qui fa recerca, i al Born hi ha un equip potent, sap que els llocs es modifiquen en la mesura que se’n va obtenint nova informació i també perquè canvien la nostra perspectiva i els nostres valors.

Què hi trobarem a la nova programació d’El Born CCM? Quines són les grans apostes dels propers anys?

Diria que una de les grans apostes és portar art al Born. Aglutinar obres de manera que l’espai sigui un lloc d’acollida. És un repte perquè l’espai no ha estat previst com a centre d’art. Però la seva grandària hi convida.

El 2022 també volem que aculli un homenatge a Primo Levi celebrant la seva obra menys coneguda, i fer-ho també convocant artistes que han treballat a partir dels seus textos.

Celebrarem també el feminismes dels anys 70. No abandonarem la idea del debat, n’hi haurà d’específics sobre les polítiques de memòria.

Pels anys venidors volem donar una importància cabdal a la qüestió de les lleis de memòria i les Comissions de Veritat i Reconciliació, a la memòria dels indígenes de les Amèriques i a les utopies que són, en definitiva, la “memòria del futur”.

Aquest octubre s’ha estrenat la primera de les activitats organitzades sota la teva direcció i amb el nou caràcter que vols donar-li a l’equipament. Parlem del cicle ‘Teatre i memòria‘. Quin és el seu objectiu i com ha estat l’experiència de la primera sessió, dedicada a La Víctor C.?

L’objectiu és mostrar la importància del teatre en la transmissió de memòria -en aquest cas d’una figura mítica de la literatura catalana com és Víctor Català/Caterina Albert i Paradís, i com es treballa amb aquest imaginari per fer-lo accessible al present, cosa que de vegades comporta certs riscos i agosaraments perquè obliga el públic a construir-se una idea diferent a la que ja té preconcebuda.

Cal dir que aquest cicle inicia la col·laboració amb el TNC. La conversa amb Carme Portacelli i Anna Maria Ricart, directora i dramaturga respectivament de La Víctor C.,que encara està en programa al TNC, juntament amb l’editora de bona part dels textos -alguns d’ells inèdits- de Víctor Català, ha estat tot un èxit. S’ha aconseguit una participació de 80 assistents, la qual cosa demostra l’interès pel tema i també les expectatives que generen dues institucions de cultura.

Ets especialista en temes de memòria: estudis de memòria, la representació artística de la memòria, la literatura testimonial… Quin paper tindrà aquest tema en la nova etapa?

En tindrà, i de primordial. Aquest any obrirem amb Levi, però els anys propers abordarem el tema del testimoni contemporani i de la seva difusió a través dels mitjans. La paraula, avui dia, s’aglutina de manera immediata a través dels hashtags i pot ser tan rebel i revolucionària com abans ho eren els pamflets. Cal un debat sobre aquest aspecte, del qual la societat post-pandèmica no n’és aliena.

S’acostuma a commemorar dates, personatges i fets concrets per actualitzar la memòria d’alguns esdeveniments que es consideren importants. Per què és important recuperar aquests fets, conèixer el passat més recent i promoure la reflexió sobre la memòria? Aquesta línia de les commemoracions, iniciada a El Born CCM de la mà de Regidoria de Memòria, es mantindrà?  

Mantindrem, és clar, algunes commemoracions. El proper any, per exemple, El Born CCM oferirà un espectacle de dansa en homenatge a les dones supervivents dels camps de concentració pels volts del Dia de l’Holocaust. Les exposicions sobre el feminisme dels anys 70 i Primo Levi estan relacionades amb esdeveniments: la publicació del llibre Els nostros cossos, les nostre vides, ​el 1972, i el 35è aniversari de la mort de Levi.

Commemorar és una forma d’assegurar el record de manera col·lectiva i, per tant, de compartir. Vol un esforç. Sé que les commemoracions poden semblar forçades, però en aquest treball de “forçament” hi ha també una tasca, que és la de trobar la manera de recordar, i a la vegada de celebrar amb els altres que crec que és molt positiva. De sentir que no som illes, que som producte de la història passada, de les generacions anteriors. No cal que siguin de la pròpia família ni cultura. Som producte de la generació humana. I és en aquest aspecte que els trobo la força. Vull ser positiva. És una altra tasca que m’he imposat i que vull compartir amb tot l’equip.

Abans de venir a El Born CCM has estat directora del Centre d’Estudis sobre Memòria i Testimonis Laurier (CMTS), al Canadà, i has col·laborat amb grups de recerca sobre Memòria i Literatura Testimonial a la Université Paris-Sorbonne, entre d’altres. Has detectat alguna diferència rellevant entre els museus i equipaments estrangers i catalans? Què trobes a faltar a Catalunya?

Aquesta pregunta demana molta reflexió i un gran estudi. Una qüestió comuna és el debat que hi ha en tots aquests països per acomodar els museus a les necessitats i gustos del present. Hi ha alguna cosa en el museu que és anacrònica. El museu no deixa de ser també un producte colonial. Es tracta de mostrar la col·lecció -que moltes vegades és una espoliació-. O es tracta de mostrar com som, de poderosos, a través dels objectes que ens identifiquen culturalment. Però la ciutadania és, potser sense haver-hi pensat massa, reticent ara a aquestes perspectives. I està bé.

Què volem que siguin els museus? És la gran pregunta. I potser han de ser això: espais de reflexió, llocs on fer-se preguntes a través de les traces que tenim del passat. Llocs també d’inspiració, i no pas d’adoració. El museu canadenc és més aviat això, un espai de reflexió sobre el passat. El museu francès, trobo jo, és un espai de reflexió intel·lectual, molt ric en debats i encontres.

El Born no és un museu, sinó un centre definit pel seu patrimoni però, sobretot, per les seves activitats. Potser tenim un repte doble! Ara trobo que aquí estem una mica estancats. Però clar, jo he tornat a Catalunya en plena pandèmia i no és just jutjar a partir de 2020.

Les coses canviaran, segur. I haurà de ser per bé.