‘Per què la guerra?‘ és la nova exposició d’El Born CCM. La mostra, comissariada per Jordi Font Agulló i Marta Marín-Dòmine, posa sobre la taula el fenomen polièdric de la guerra des de l’art contemporani. Parlem amb un dels comissaris, Jordi Font Agulló, sobre l’exposició, els artistes i el paper de l’art contemporani.

Sobre què tracta ‘Per què la guerra?’ 

Aquesta exposició tracta sobre la guerra com un fenomen estructurant de les societats i de les vides de les persones. Ho ha estat històricament almenys des del moment que podem començar a parlar de societats complexes i protoestatals, és a dir fa uns 12.000 anys, fins a la mateixa actualitat. Encara que, des de la psicobiologia i l’arqueologia, hi ha corrents recents que sembla que corroborarien que aquesta predisposició per a la violència organitzada –la guerra– seria consubstancial a l’espècie humana; és a dir que ja seria present en temps del paleolític. Sigui el que sigui, el que és una obvietat és que la guerra està encara avui entre nosaltres, amb major o menor intensitat segons l’àrea geogràfica, el tauler geopolític o, fins i tot, segons les herències històriques i memorials rebudes d’un passat relativament recent. I no sembla, malauradament, que aquesta presència hagi de disminuir. Dit això, no es tracta d’una exposició temàtica, amb una narració lineal, sinó que l’exposició la conformen un seguit d’obres d’art contemporani que, sobretot, proposen vies de reflexió i moltes preguntes. No hi ha respostes unívoques. Segurament ningú les té. Això el visitant no ho trobarà. En canvi sí que hi trobarà marcs per pensar i aproximacions que no són les convencionals que solen aparèixer en els mitjans de comunicació mainstream.

Per què, una exposició com aquesta? Com va sorgir la idea?

La guerra continua sent un mètode utilitzat per aparentment solucionar litigis entre contrincants quan és sabut que les seves seqüeles són catastròfiques. Alhora, fins i tot en circumstàncies que pot semblar que hi ha una raó “justa” per emprendre-la, els resultats són desastrosos. Aquestes eren algunes de les interrogacions que ens fèiem a l’inici del projecte.

Una altra preocupació és, per dir-ho de forma planera, la transcendència cultural i memorial de les guerres en l’estructuració de les societats contemporànies, àdhuc en llocs que porten vivint llargs períodes de pau. Però, d’aquí, d’aquesta situació sorgia una altra inquietud que venia a dir: aquesta pau respon al que està passant realment?, no és més aviat fictícia? El filòsof i antropòleg Bruno Latour expressava alguna cosa similar en un dels seus últims escrits l’any 2022. En països de l’òrbita europea occidental gaudim afortunadament de la pau. ¿Però, no és gràcies a la protecció nord-americana i al fet que altres lliuren guerres delegades per nosaltres en un món altament competitiu i en lluita per a la consecució de recursos naturals i el control de les connexions energètiques i comercials? A més, en aquesta part occidental del mapa geopolític s’han anat imposant en les darreres tres dècades, a casa nostra sobretot en les dues darreres, unes polítiques de memòria en relació al passat recent profundament antibel·licistes. Aquestes polítiques poden ser molt positives, però també han de tenir una aplicabilitat en relació amb el present.

Ens vam trobar, doncs, a finals de 2021 preguntant-nos aquestes qüestions i vam prendre la decisió amb Marta Marín-Dòmine de dur a terme l’exposició. I, de sobte, pocs mesos després el que semblava llunyà, el que ens arribava en imatges dels mitjans i de les xarxes socials o, com a molt, danys col·laterals en forma de grans masses de persones refugiades, irrompia en el sòl europeu adquirint la fesomia de guerra interestatal entre Rússia i Ucraïna. Aquestes circumstàncies encara donaven més sentit a la realització d’aquesta exposició. Sobretot en un centre, el Born que es va comprometre des d’un bon inici amb el NO A LA GUERRA.

Sobretot, ens interessava posar sobre la taula la guerra en totes les seves variants, fins i tot subratllant la seva rellevància en temps de pau. Tant pel que fa al record que perdura d’elles com en la preparació per a un altre possible conflicte. La guerra és una amenaça latent. Com eradicar-la és el gran desafiament i, per això, ens calen moltes preguntes i obrir moltes vies de pensament.

“L’art contemporani i la seva varietat de llenguatges estètics té la virtut, entre altres, de possibilitar l’aproximació a qüestions que són cabdals en la vida de les persones des de perspectives a vegades inusuals, inesperades, que provoquen sorpresa”

Què hi veurem?

Hi veurem propostes artístiques contemporànies. Són treballs artístics de l’àmbit de les arts visuals que s’articulen a través d’uns codis o uns llenguatges que no són els més habituals. Hi ha instal·lacions, fotografies, vídeo, escultura i pintura. L’art contemporani i la seva varietat de llenguatges estètics té la virtut, entre altres, de possibilitar l’aproximació a qüestions que són cabdals en la vida de les persones –és un fet constatable que la guerra ho és– des de perspectives a vegades inusuals, inesperades, que provoquen sorpresa. Es tracta d’abordatges intel·lectuals que tenen la virtut d’arribar al quid de la qüestió recorrent abans camins poc transitats o subvertint allò que donem per normalitzat o per descomptat.  Les obres poden ser dispositius generadors de pensament, de preguntes, de dubtes. Aquestes obres suggereixen una visió crítica de la realitat del present i, també, en alguns casos, són una incursió en la transmissió de la memòria de les guerres. De com perduren els seus vestigis materials i immaterials.

Com s’ha fet la tria dels artistes?

Qui visiti l’exposició podrà observar que no hi ha un discurs curatorial unívoc. Vull insistir en aquest aspecte. Tant de bo tinguéssim una resposta al Per què la guerra? Les obres dels artistes no estan col·locades per il·lustrar visualment l’argumentari dels comissaris. Jo considero que més aviat es complementen amb aquest discurs. Cada obra per si mateixa proposa diverses línies de pensament, són com una mena de gresol d’idees. Aquesta és la seva riquesa. Sí, que és veritat que s’ha partit d’una visió sobre la guerra polièdrica, complexa, ampliada. És a dir, situant la guerra fora dels àmbits habituals de la guerra. I, de fet, actualment, el món real funciona així. La guerra va més enllà dels dominis estrictament militars i ocupa moltes parcel·les de la vida política, social, econòmica i cultural. La tria dels artistes respon també a aquest eclecticisme que ha adoptat el fenomen de  la guerra. No hi trobarem a la sala una successió d’imatges de guerra preses per fotoreporters. Això està molt bé, sens dubte, però en aquesta exposició l’objectiu és un altre. Aquestes propostes artístiques, des del meu punt de vista, fugen de la literalitat, però no per això són menys comprensibles. Aporten elements de reflexió més enllà de missatges impressionistes i informatius. Espero que qui visiti l’exposició no oblidi aquestes “imatges” com ens passa habitualment amb la sobrecàrrega d’informació que circula arreu de les xarxes i els mitjans de comunicació.

Què tenen en comú les diferents obres?

Jo diria que estèticament són molt diverses, però sí que comparteixen una radicalitat contemporània. És a dir, tal com ha subratllat el filòsof Giorgio Agamben, aquestes obres contenen posicionaments estètics, carregats d’una ètica crítica, que són contemporanis perquè penetren en la foscor del present. Els artistes d’aquesta exposició plantegen amb les seves obres l’obertura d’espais de claredat i pensament que qüestionen la persistència de múltiples formes de violència i posen sobre la taula amenaces a què està exposada la vida contemporània. Una contemporaneïtat hipertecnificada però al mateix temps fràgil, aclaparada pel pes del passat en molts casos i atapeïda de paradoxes, exposada a un accident inesperat que podria trencar tots els equilibris en qualsevol moment.

N’hi ha alguna que destaqui especialment? Per què?

No voldria destacar-ne cap en particular perquè cadascuna d’aquests obres aporta una mirada diferent sobre el fenomen de la guerra i la seva presencialitat en la vida actual. Des d’àmbits eminentment militaritzats a àmbits quotidians que, també, pateixen una impregnació de la cultura de la guerra.

Ara bé, l’obra de Juan Manuel Echavarría destaca pel fet de ser, en realitat, més un treball col·lectiu de reparació memorial. L’artista actua en aquest cas com a catalitzador d’un procés de rememoració crítica d’un llarg conflicte com és el colombià i ho fa posant l’expressió artística com a possible mètode pal·liatiu per superar el trauma que persisteix en persones que han experimentat episodis de violència extrema. És una obra comunitària, en la qual els artistes són persones que no són artistes professionals, sinó que utilitzen la pintura, en aquest cas, per canalitzar el xoc heretat d’una guerra civil permanent. Ex-guerrillers/es de les FARC, ex-membres de grups paramilitars contrainsurgents i antics soldats de l’exèrcit regular colombià conflueixen en un treball postconflicte que té la pau, els drets humans i la superació del trauma com a principals objectius. Darrera l’aparença naïf, hi ha un treball testimonial molt potent en què l’art sembla que pot tenir una utilitat directa en la millora de la vida de les persones.

Què t’ha sorprès més durant el procés de preparació de l’exposició?

Ha estat un procés llarg i, a mesura, que vas entrant en l’univers de cadascuna de les obres te n’adones de quelcom que, en principi ja saps, però que viscut és molt plaent. Em refereixo a la capacitat que té l’art contemporani per generar coneixement crític. M’interessa molt la seva potencialitat disruptiva. En l’àmbit de la cultura, penso que no hi ha res similar. El principal problema que té, és la seva projecció pública perquè, sovint, és vist com quelcom elitista, minoritari. A vegades, fins i tot, és qualificat de presumptuós, de diletant. Són estereotips que s’han de trencar. L’art contemporani és una eina més en el camp de la cultura crítica.

Què aprendrà el visitant que vingui a l’exposició? Quin és el missatge que vol donar?

Espero que sobretot connecti amb unes obres que projecten, a vegades des de òptiques no habituals, visions crítiques sobre com la guerra i els seus llenguatges estan presents en la totalitat de la vida. Com remarca l’obra de Francesc Abad, la guerra no és un joc, és el Zeitgeist, l’esperit de l’època. Quan la guerra s’apodera d’una època, encara que sigui a vegades subtilment de manera sofisticada com succeeix en les societats occidentals més avançades, els efectes poden ser desastrosos i imprevisibles.

“Les guerres són promotores dels desastres, de la corrupció moral i política; són imprevisibles”

Per què cal parlar de les guerres avui?

Perquè les guerres són promotores dels desastres, de la corrupció moral i política; perquè són imprevisibles. Se sap quan comencen, però no quan acaben. Les “guerres justes” no estic segur que existeixin. Normalment, quan s’empren una guerra els seus efectes sempre ultrapassen negativament el propòsit inicial. La violència és una espiral que genera més violència. Referir-se a les guerres críticament és treballar per una cultura de la pau i de foment dels drets humans. Al cap i a la fi, és més democràcia i més drets socials. Un treball per la preservació de les llibertats i la consecució de més igualtat.

Com ens ajuda la memòria a entendre els conflictes del present?

La memòria no necessàriament és un instrument que treballi a favor de la pau ni de la comprensió crítica. Pot ser una arma de doble tall. Dic això perquè la memòria sempre és conflictiva. Quan hi ha una memòria única normalment es tracta de quelcom imposat per la força com és el cas d’una dictadura. El franquisme, que tenia com a mite fundacional la Guerra Civil, va maldar per edificar una única memòria del passat recent. Era excloent i manipuladora i molt carregada de mistificacions kistch. És una memòria del passat recent hipertrofiada al servei d’un poder polític autoritari. Hi pot haver també una memòria impedida, oculta a la força, silenciada. Per tant, una “memòria justa” per poder-se cimentar necessita de la pràctica d’una històrica crítica o de mecanismes diversos que suggereixin camins per arribar a aquesta percepció crítica del passat i del present. L’art contemporani pot ser un instrument que permeti sortir del maniqueisme o del pensament estàndard. Memòria, història i art crítics poden estar en la base de polítiques de memòria –valgui la redundància– que siguin veritablement democràtiques. Normalment quan més alt és l’índex de la qualitat democràtica menys conflictes i guerres esclaten. Tanmateix, la memòria també pot ser generadora o legitimadora de conflictes. Vladimir Putin fa anys que instrumentalitza la memòria del passat per justificar la seva política expansionista. David Rieff fa uns anys va explicar el paper de la memòria en el desencadenant de les guerres intestines a l’Ex-Iugoslàvia. Hem d’estar sempre atents als usos i abusos de la memòria.

“L’art i l’arquitectura contemporània ha tingut un paper en aquesta irrupció de la memòria com a dispositiu crític per construir societats més democràtiques, més justes i teòricament més solidàries”

Quin és el paper de l’art per reflexionar sobre un tema com aquest?

Des dels anys vuitanta del segle passat han sorgit diversos corrents d’art públic relacionat amb la memòria dels passats recents. Fins i tot, existeix quasi un gènere, el dels contramonuments. És a dir, obres d’art que posen en qüestionament la monumentalitat i l’èpica militaritzada. En països com Alemanya o Argentina, però no només, han proliferat obres d’aquest tipus en què la memòria de les víctimes ha pres protagonisme a qualsevol temptació militarista. L’art i l’arquitectura contemporània ha tingut un paper en aquesta irrupció de la memòria com a dispositiu crític per construir societats més democràtiques, més justes i teòricament més solidàries. Pensen en el l’obra berlinesa dedicada als jueus assassinats a Europa de Peter Eisenmann (2005) o el projecte artístic performàtic Stolperstein el contramonument descentralitzat amb més presència a tot el món des de la seva discreció i petitesa. És indubtable que l’expressió artística és un camí per arribar a l’edificació d’una memòria justa i democràtica. A casa nostra tenim un exemple magistral. El projecte “El Camp de la Bota” de Francesc Abad és la viva plasmació que, des de l’art de la instal·lació, és possible arribar a públics amplis i diversos. En definitiva, l’art pot tenir un paper fonamental, decisiu. Pot ser un marcador de la salut democràtica en l’espai públic. Un connector de la vida amb una memòria col·lectiva equilibrada, que no és el mateix que equidistant.

Què t’ha aportat aquest projecte?

Aquesta pregunta és difícil de respondre de manera unívoca. És obvi que m’ha aportat més coneixement sobre el fet de la guerra i les seves imbricacions amb la vida contemporània. Però, sobretot, m’ha permès contactar amb artistes i projectes molt suggeridors des del punt de vista intel·lectual i també des de la perspectiva del gaudi estètic.

Creus que encara queda molt per explorar?

El passat no es pot reproduir mai tal com va ser. El recreacionisme és una pura fantasia. Penso que les obres que defugen la literalitat tenen més capacitats per oferir-nos eines crítiques per afrontar la realitat del present i les herències dels passats recents. Segur que del passat queda molt per explorar. Però en els darrers anys hi ha molts avenços en el camp de l’arqueologia, de la psicobiologia i, naturalment, de la història afegint-hi aquest vessant memorialístic. El que és més preocupant és trobar vies per aturar conflictes bèl·lics que esclaten en el present i sembla que l’únic que ens queda és la impotència. Per tant, sí que queda molt per explorar quan la pau i el dret internacional dels drets humans són sovint ultratjats.

“Els centres culturals i les institucions memorialistes públiques no poden romandre impassibles davant l’ascens de les probabilitats de conflictes bèl·lics”

Quin és el paper dels centres culturals per reflexionar sobre un tema com aquest?

Els centres culturals i les institucions memorialistes públiques no poden romandre impassibles davant l’ascens de les probabilitats de conflictes bèl·lics. Han de proporcionar « armes » crítiques a la ciutadania per tal que tingui discerniment propi. Això que dic no és una mera retòrica en els temps que corren. Circulen arreu notícies falses, mentides. Són el gran problema de les xarxes a causa del seu efecte multiplicador. Aquests nínxols informatius que han esdevingut les xarxes creen comunitats impregnades d’odi i ressentiment. Són el caldo de cultiu propici per l’auge de propostes d’extrema dreta que veuen el món com una guerra permanent en tots els fronts: contra les dones, les minories, els estrangers, contra la memòria democràtica… Plantegen la vida com una batalla cultural. En aquest sentit, és molt positiu que les institucions públiques apostin per l’obertura del pensament. Com he vingut dient, quanta més democràcia, menys possibilitats hi ha que es produeixin conflictes bèl·lics. Com deia Sigmund Freud a Albert Eisntein en la seva relació epistolar de 1932 i que dona peu al títol d’aquesta exposició: és possible que tot treball que es faci a favor de la cultura vagi en contra de la guerra.

‘Per què la guerra?’ es podrà veure a El Born CCM fins al 29 de setembre de 2024. A més, també s’ha posat en marxa un programa d’activitats vinculades, amb conferències, un recital-debat de poesia, clubs de lectura i itineraris.