La programació d’activitats vinculada a l’exposició ‘Un altre fi. LA RESTA. Art i antifranquisme’ culmina el proper 14 d’abril amb ‘La guerra que no vam viure. Art i memòria de les terceres generacions’, un procés artístic sobre l’art i la memòria de cinc nets i netes de la guerra.

Durant tres dies, l’escriptora Clàudia Bussé Rojas, l’actriu i dramaturga Bea Insa, l’artista visual multidisciplinària i dissenyadora gràfica, Àurea Estellé Alsina, el coreògraf i ballarí, Miquel Barcelona, i el cantant, poeta i escriptor, Cesk Freixas, es reuniran a El Born CCM i, a partir de l’herència familiar rebuda sobre la guerra i la postguerra construiran un diàleg teatralitzat plantejat des de disciplines artístiques molt diverses.

Marta Figueras Alsius ha ideat aquest projecte i, conjuntament amb el dramaturg Jaume Viñas, ens expliquen els detalls del procés del qual veurem els resultats el divendres 14 d’abril a la Sala Moragues.

Com va néixer el projecte? 

Marta Figueras Alsius: La meva àvia, la Dolors, ens parlava molt de la guerra i l’exili. Si la meva àvia no ens hagués parlat tant de tot això, jo no sé si a mi la història i la política i tot el tema de la memòria em tocarien tant, i li estic molt agraïda. És increïble el poder que té la paraula oral (jo crec que per això des del poder es vol fer callar qui parla massa alt). El cas és que un dia li vaig explicar la història de la meva àvia a un amic. I ell em va explicar que el seu avi havia mort feia poc sense haver pogut treure de la fossa el seu pare, alcalde republicà d’un poblet andalús que va ser afusellat pels franquistes. Em vaig quedar de pedra, em va impactar molt la seva història. Vaig dir “Marc, no trobes molt estrany que fa onze anys que ens coneixem i no en sabia res de res? Com és que no n’hem parlat mai? És una cosa molt forta!” I en anar rascant i parlant amb més amics em vaig trobar que això era molt comú, que no havíem parlat de les històries dels nostres avis, com si haguéssim normalitzat tenir avis que s’havien hagut d’exiliar, o amagar, o que havien estat enterrats a les cunetes. Més enllà de la família, ningú no ens havia dit que les seves històries fossin rellevants. A més ­­—això que passa que quan estàs molt immersa en un tema i tot se sincronitza—, vaig topar-me amb la Clara Valverde i el seu llibre sobre trauma transgeneracional i va ser molt revelador, vaig pensar que n’havia de fer alguna cosa, de tot això.

Com es va fer la tria dels artistes que hi participen? 

Volia que hi hagués diversitat: de gènere, de disciplines, de mirades, d’edats. També que fossin de terceres generacions, és clar, que hi hagués hagut aquest salt. També era important que la memòria fos un tema rellevant en la seva obra i per a ells, que hi haguessin reflexionat, que no fos només un tema anecdòtic. I que hi hagués certa diversitat d’origen en el territori, no centralitzar-ho tot amb artistes de Barcelona. I m’hauria agradat trobar artistes gitanos de la tercera generació, però no me’n vaig sortir. Tenim un buit molt gran, aquí. Les memòries també han de ser diverses i la de l’home blanc encara és molt hegemònica.

Primer vaig fer una llista dels que sabia que ho havien tractat. Després, per ampliar la llista i tenir més ventall, vaig fer recerca per internet i xarxes, vaig preguntar a coneguts i amics artistes, a persones de col·lectius i moviments socials. I seguint els criteris anteriors vaig anar decidint. Com que volia que hi hagués aquesta diversitat ho vaig anar proposant d’un en un i vaig anar construint el paisatge.

Com van rebre la proposta els artistes seleccionats? 

La van rebre amb il·lusió, amb entusiasme i amb molta generositat. A mi cap d’ells em coneixia de res, i que confiessin tant en el projecte des del principi i s’hi lliuressin amb tantes ganes va ser un regal. Els vaig remarcar molt que no farien res que no volguessin fer, ni dir res que no volguessin dir, i que per mi cuidar això, que se sentissin en un espai segur, era molt important. Al final toquem temes que poden ser delicats, i ho fem a través d’un llenguatge al qual no tots estan avesats. Els límits els posen ells, no pas nosaltres.

Explica’ns com ha estat i com serà el procés fins que es presenti a El Born CCM. 

Primer hi va haver una part meva solitària, però coordinada amb El Born CCM, de recerca i plantejament del projecte. Després ja va començar la part en què entren les artistes. Els vaig fer entrevistes d’unes dues hores a cadascun d’ells on vam tocar aspectes molt diversos: les seves històries familiars, els motius que els duien a voler parlar d’això, les seves reflexions sobre la memòria, la seva trajectòria i processos artístics… Després de la transcripció de les entrevistes es va produir una bifurcació: per una banda, va començar la creació d’un fanzín; per l’altra, la dramatúrgia.

Pel fanzín, vaig seleccionar i endreçar les parts dels testimonis que responen les preguntes més rellevants i que donen títol als set apartats que hi haurà al fanzín. Per mi és importantíssim que hi hagi aquest recull escrit i físic. L’hi envio el material a l’Àurea, que s’encarrega del disseny, i un cop hem parlat de com enfocar-ho ella hi posa fil a l’agulla.

En paral·lel, van començar les trobades amb el Jaume, que farà la direcció escènica i amb qui fem conjuntament la dramatúrgia. Treballem a partir del material de les transcripcions de les entrevistes, els àudios de les entrevistes i el text del fanzín, i estem elaborant un dispositiu dramatúrgic i escènic que ens permeti crear aquest peça final durant els dies d’assaig. Alguns moments dels assajos es compartiran a les xarxes socials d’El Born CCM per poder acostar la gent a aquest procés. I el dia 14 presentem el resultat final.

Quins reptes implica treballar amb una proposta tan oberta?

Jaume Viñas: Està clar que, com més premisses existeixen i més acotades són les normes de joc en relació amb un fet artístic, més precises poden ser les descobertes creatives.

Amb el punt de partida de tot és possible i tot està per fer, el que hem anat construint són les nostres pròpies normes de joc. Aquelles que ens han servit de brúixola a l’hora de triar o descartar certs elements de discurs, text, il·luminació o dispositiu escènic que, tot i ser de gran interès, ens adonàvem que potser no havien de formar part d’aquesta proposta escènica. En el fons, si queden bones idees i bones troballes al tinter, vol dir que estem treballant honestament amb el material. Que deixem que ell ens parli i ens mani. La sensació de navegar una mica per la incertesa és justament el factor clau a abraçar i no a rebutjar. I en aquest aspecte, ens hem trobat molt acompanyats d’El Born CCM, tenint la sensació que aquest risc conjunt que estem prenent és motiu de celebració, no pas d’angoixa. 

Marta Figueras Alsius: I després l’altre repte és confiar. La gent reserva entrades. I jo els dic “Heu de venir amb la mirada molt oberta, perquè no sabem què serà, encara”. Nosaltres tenim una estructura dramatúrgica, un fil, moments que volem que hi surtin, però sabem que això potser no passarà, i t’has de despendre d’idees que t’agradaven, no anar a buscar un resultat concret. I això pot ser difícil perquè, tot i que jo crec que l’art té aquesta naturalesa, no estem massa educades en aquesta mirada.

I un altre repte, però que a mi m’encanta, és: uneixes cinc artistes molt diferents que no es coneixen entre ells (excepte el Miquel i l’Àurea) i has de respectar la individualitat i el punt de vista de cadascú però alhora crear un llenguatge i coherència grupal. Per últim, penso que tindrem un desafiament important: el límit del temps, tenim poques hores d’assaig i per mi és necessari gestionar-ho amb calma i posar-nos-ho a favor.

Què us aporta aquest projecte?

Marta Figueras Alsius: Tantes coses! És que no sabria amb què quedar-me de tot plegat. Per mi està sent un procés increïble, m’estic ubicant en un rol nou que m’està encantant i estic fent molts aprenentatges. Sobretot amb les entrevistes als artistes. Cada conversa et porta a descobrir coses noves, vas fent connexions, hi ha com una mena de xarxa invisible entre idees d’uns i d’altres, anècdotes, sentiments, personatges que citen.

Tenir el seu permís per convertir les seves reflexions, històries familiars, anècdotes, en material de creació ha estat molt estimulant, com convertim aquestes cinc converses en una peça escènica, perquè s’uneixen dues coses que a mi m’encanten: la veritat i l’artefacte.

I per últim, i ho dic perquè fa dies que ho penso i és ben bé com ho sento: la sort que hem tingut amb l’equip d’El Born CCM. Totes les persones amb les quals ens hem hagut de coordinar han jugat molt a favor nostre, han confiat en nosaltres, han establert dinàmiques horitzontals, gens jeràrquiques, i ens han posat moltes facilitats.

Jaume Viñas: El primer que destacaria és d’índole personal, perquè les alegries també s’han de compartir: des que vaig visitar el Moma de Nova York anys enrere que no deixo de pensar de quina manera podria vincular-me al món dels museus, les exposicions, en els fets artístics que transformen des d’un punt contemplatiu i actiu. Fa anys que desenvolupo projectes que podria definir més com a instal·lacions i no tant com a teatre de sala, però que de moment no havia aconseguit que veiessin la llum. El segon fet és que, com a autor teatral, la guerra civil, postguerra i els anys de la transició han estat molt presents en la meva obra dramàtica. Sempre he pensat que, per entendre el present, el següent pas que hem de donar com a societat és emmirallar-nos en el passat. De manera que formar part d’aquest projecte respon a moltes de les inquietuds que buscava.

Per què és important tractar aquests temes i donar veu a les terceres generacions que no han viscut la guerra?

Marta Figueras Alsius: Un dia vaig sentir la Montse Armengou que deia que quan la gent li pregunta per què parla tant del passat ella respon “Però si estic parlant ara mateix, a dia d’avui, amb testimonis que van ser nadons robats, això no és passat, és present.” I vaig pensar: és ben bé això. És a dir, és important perquè la política, els noms dels carrers, tot, està impregnat de la nostra història recent. No entendre això ens fa vulnerables i acrítics, fa que molta gent es pensi que la política no va amb ells.

I després, perquè a dia d’avui gran part de la societat està composta per persones de les terceres generacions. Crec que com a netes ens ho mirem amb emoció, però una emoció que no desborda i que ens permet cert distanciament. Crec que això és bo per poder tractar-ho des d’un lloc reparador. I després, parlar entre nosaltres, generar aquest sentit de pertinença a un grup, posar-hi nom, vinguin d’on vinguin els teus avis, tant si van ser franquistes com si van ser republicans. Tenim en comú que els nostres avis van patir aquesta guerra i que això els va marcar de per vida. I també és important per continuar fent una tasca de transmissió a quartes i cinquenes generacions i contribuir que la memòria segueixi evolucionant.

I cito la Clara Valverde que al final del seu llibre diu: “Reparar les injustícies del segle XX, entre molts altres temes, requereix que les nostres ferides estiguin netes, que no amaguem les cicatrius i que integrem els nostres avis a la nostra història a través de les nostres paraules desenterrades”.

Aquesta activitat tanca el cicle de propostes paral·leles de l’exposició ‘Un altre fi. LA RESTA. Art i antifranquisme’.  Què us ha semblat l’exposició? Creieu que encara queda molt per explorar, de la Guerra Civil?

Marta Figueras Alsius: A mi hi ha dos aspectes que m’han interessat moltíssim: primer, que l’exposició inundi tot El Born CCM, aquesta força amb què l’art ocupa un espai amb tanta càrrega simbòlica. I després, que les obres neixin de les mirades dissidents, ignorades pel pensament més predominant.

A més, que hi hagi tanta diversitat d’artistes i obres em sembla que conté un missatge que comparteixo i que trobo molt important: que de memòria no n’hi ha una, sinó que n’hi ha moltes i variades. I que ens en falten moltes, encara, molta gent que no ha tingut l’espai per parlar.

I sí, penso que en el moment en què encara hi ha tantíssimes fosses sense obrir, encara queda molt per explorar sobre la Guerra Civil. S’ha escrit molt, hi ha molta informació i iniciatives, gent que hi està molt interessada i en parla, però em fa la sensació que tot el tema de la memòria està una mica als marges, literalment i metafòrica.

També em sembla que cal fer una bona feina de transmissió, crear més altaveus. Les conseqüències són a tot arreu, i s’agreugen precisament perquè inconscientment hem assumit el discurs de la transició, que tot és aigua passada i que hem d’esborrar-ho tot i no remoure res. Crec que no s’acaba d’entendre l’impacte. Com ens ha afectat i com ens afecta, a dia d’avui, una guerra que no vam viure, però que està totalment connectada amb el nostre present?