L’artista Josep Manuel Berenguer és l’autor d’una de les dues instal·lacions que enguany commemoren l’11 de setembre a El Born CCM i que es podran veure fins a l’1 d’octubre. ‘Habitar significa deixar empremtes’ s’inspira en la derrota de 1714 i el posterior desnonament del 1716, moments claus que configuren les restes del conjunt arqueològic del Born. Una peça visual i sonora on el visitant pot sentir sons inspirats en la vida quotidiana del segle XVIII.

Parlem amb Berenguer sobre la seva instal·lació i en descobrim més detalls en aquesta nova entrevista.

Pots explicar breument sobre què tracta la instal·lació artística ‘Habitar significa deixar empremtes’?

Es tracta d’una reflexió en el domini estètic sobre la importància històrica de les desfetes en contrast amb la sobrevaloració que el context ultraliberal dominant ens obliga a atorgar a èxits i victòries. Som part d’una macrosocietat globalitzada que premia tot allò inassolible i obliga els seus membres a triomfar en dominis on és estadísticament impossible fer-ho. Si el triomf és abastament premiat, el fracàs mai no roman sense càstig. El jaciment d’El Born CCM és el paisatge de després d’una desfeta doble: la d’una societat sotmesa i, també, la dels seus integrants, abocats per la pressió de l’invasor hostil a destruir llurs llars i abandonar per sempre llurs formes de viure. És un escenari propici per pensar en les desfetes com a ancestre del que avui som. ‘Habitar significa deixar empremtes’ alterna dues formes de funcionament. La major part del temps, les planxes d’alumini penjades entre les columnes vibren estimulades pels sons de frases dites i escrites en diverses llengües, extretes del pensament de Walter Benjamin. Cada dues hores, els setze altaveus del jaciment generen cinc peces de set minuts, evocadores del desnonament i d’aspectes diversos de les formes de vida anteriors a aquell fet traumàtic.

Què hi descobrirà el visitant veient i escoltant la instal·lació?

Això depèn molt de la història de cada visitant. Mai no descobrim el mateix que els altres. Qui no hagi entrat en contacte amb les idees anunciades a les planxes d’alumini, hi podria descobrir claus del seu interès. Tant si se n’està familiaritzant com si no, però, la transformació del so de les veus en les diferents llengües per l’efecte vibratori de l’alumini és una al·legoria de la distància que hi ha entre la història i els fets als quals fa referència. A banda dels continguts, més o menys presents a l’imaginari col·lectiu, el que podria ser descoberta comuna per a una majoria de visitants és el poder evocador dels sons quan ressonen en un espai gran, el transiten i l’habiten. En aquestes condicions, l’espai esdevé instrument musical on l’element vibratori és el conjunt dels altaveus situats en posicions diferenciades, mentre que la caixa de ressonància ve definida per les superfícies límit de l’espai, que ens tornen els sons reflectits de manera diversa en funció dels materials dels quals estan fetes i de la distància entre elles i cada altaveu. Aquí, l’al·legoria apunta a les formes de contar els fets i com ressonen en una societat segons qui les rep.

Quina presència té Walter Benjamin a la instal·lació artística? Per què l’has triat?

Si un pensador em sembla poc narcisista és Walter Benjamin. No diria que és ell qui hi està present sinó les seves idees, que, abastament disseminades, avui moltes són del domini públic. En el seu pensament, molt més que el concepte de victòria, el de desfeta és un element central justament perquè és denominador comú dels éssers anònims, que som tots, dels qui, per no ser cèlebres, és molt més dur honorar-ne la memòria. La reconstrucció històrica pretén recuperar la memòria de les persones sense nom a partir de les ruïnes de llurs empremtes, que, després de les desfetes, juntes, podem percebre-les com a arxipèlags en un mar de desinformació, dita cultura pels vencedors i estratègicament distribuïda a fi d’amagar el màxim d’empremtes significatives dels vençuts. Per això he triat, aïllat i, en algun cas, reescrit a fi de facilitar-ne la comprensió, frases trobades en els textos d’aquest pensador clau, la majoria relacionades amb la dinàmica entre vencedors i vençuts i la significació de la cultura com a expressió i empremta, també, dels fets bàrbars dels quals els humans hem estat capaços de vantar-nos-en al llarg de la nostra existència com a espècie.

Què ens aporta recordar les derrotes?

El record de les derrotes ens mostra que, malgrat el miratge neoliberal de la superació eterna dels límits, ens és imprescindible acceptar per sempre que ni som déus ni mai no ho serem; que som humans amb limitacions, tal com ens recordava Noam Chomsky a la lliçó ‘Creació i cultura a la fi del segle XX’, que, per iniciativa de KRTU i la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, va donar l’any 1992 a l’Institut d’Estudis Nord-Americans. Tot el que ens rodeja té límits; i cal fer-se’n càrrec, també. L’infinit no és d’aquest món. La seva raó prové tan sols de la pulsió humana a posar nom a tot; inclús, a l’indefinible o al que no sabem del cert si existeix. A la recerca boja del que no existeix, la natura simbòlica del pensament humà podria acabar abocant la humanitat al suïcidi. El coneixement de les derrotes ens recorda que les victòries incertes ens amaguen la certesa de les desfetes futures; entre elles, si continuem així, la derrota definitiva de la humanitat com a conseqüència de les victòries parcials contra el mateix hàbitat. Les victòries reforcen el narcisisme dels vencedors. De les derrotes aprenem sobre el que ens envolta.

Què aporta el format sonor a la narrativa de la instal·lació?

Els missatges visuals predominen fins al punt de saturar el nostre paisatge cognitiu. Són més eficaços i això és una característica consistent amb el discurs neoliberal que, malgrat nosaltres mateixos, ens condiciona a processar la informació el més ràpidament possible. En art, ni el més eficaç ni la velocitat són sempre recomanables. El discurs artístic no és només conceptual. També és estètic; i això obre el camí a canals que, per no haver estat gaire transitats, la interpretació del qual en són vehicle requereix més temps i dedicació, condicions que, superada la mandra, són propícies a certes fonts reconegudes de plaer intel·lectual, com ara el pensament crític, la reflexió i la poesia. El format sonor predominant és poc habitual. Requereix actitud d’escolta; quelcom al qual no ens hem fet gaire. Imprescindible per la interiorització de les idees, la dilatació del temps d’escolta és un avantatge que fa d’ella una forma de recuperació de la lectura. A ‘Habitar significa deixar empremtes’, el domini sonor és conductor explícit dels pensaments expressats en els textos, però la funció metafòrica dels sons, que transcendeixen l’espai al qual tracten de donar vida, es recolza sobretot en el gaudi de llur distribució espacial, llurs moviments i reflexions.

Com s’han creat les peces? Com intervé la tecnologia i la IA?

Començaré dient que la tecnologia és entre nosaltres des que som humans. Tant les planxes d’alumini vibrants com les peces acusmàtiques es beneficien d’alguns avenços tecnològics. La meva tècnica artística és la tecnologia electrònica, que ve a ser el mateix que el pinzell, la foneria o la fotografia. A la gènesi de les peces acusmàtiques hi ha el desig de rememorar la vida truncada pel desnonament. Rememorar no vol dir, però, reproduir ni refer. Vol dir pensar-hi. No he pretès de recrear el paisatge sonor d’abans del desnonament. M’he inspirat, tan sols, en els possibles sons que aquella societat hauria pogut generar per construir paisatges sonors imaginaris consistents i atemporals capaços de fer-nos participar de la rememoració. El que m’importa són les connexions entre els sons i les interaccions humanes que ens evoca la seva existència. La construcció d’aquests paisatges sonors, però, necessita centenars de sons que provenen d’una base de dades lliure i immensa, Freesound, i com la meva capacitat d’ordenament és humana, per articular-los en peces consistents m’he servit de tècniques properes a la IA, que m’han ajudat en la classificació dels sons segons les característiques acústiques amb capacitat d’estimular les nostres habilitats perceptives d’acord amb els meus requisits compositius.

Què podrem viure el 20 de setembre amb l’acció sonora ‘Les traces no són els fets’?

‘Les traces no són els fets’ és una performance acusmàtica i això vol dir que, igual que els acusmàtics pitagòrics no podien veure el mestre, que parlava darrere d’una cortina, nosaltres no veiem les fonts sonores dels sons que sentim darrere la cortina d’altaveus. En aquesta performance la instal·lació sencera es transforma en un instrument musical imponent al servei de la rememoració. Un brindis a la salut d’algú que ja no hi és no el torna a la vida. No podem reconstruir els detalls precisos d’una rica vida quotidiana passada. No tornaran mai més els sons dels jocs no sempre legals dels triquets, a voltes conflictius (pilota, daus, escacs, cartes, jaquets…), de les activitats de la carnisseria, dels corders de viola, de la fusteria, de les ferreries i les caldereries, ni de l’aigua del Rec que entrava i sortia de les cases pels aqüeductes, el clavegueram i la gent extreia dels pous, dels ocells i les passes de la gent sobre la pedra del paviment. Però si podem rememorar-los amb sons actuals que construeixen paisatges d’evocació capaços de fer-nos pensar en la importància i el significat que per a nosaltres tindria llur desaparició.

Més informació sobre la instal·lació ‘Habitar significa deixar empremtes’.