Aquesta tardor a l’agenda d’El Born CCM destaca la inauguració al novembre de l’exposició sobre art i antifranquisme ‘Una altra fi. LA RESTA’, però abans trobareu propostes artístiques com l’obra de teatre Solitud a Stromboli d’Imma Colomer i l’espectacle de dansa [kórps] de la Cia. Miquel Barcelona. També trobareu un cicle de cinema jueu i conferències amb ponents tan rellevants com Philippe Mesnard i Jean-Yves Potel, incloses en la Biennal del Pensament, per repensar el paper del passat en l’actual guerra a Ucraïna. A més, la programació inclou un acte amb l’ICIP i la Comissió per a l’Esclariment de la Veritat, la Convivència i la No Repetició de Colòmbia amb el testimoni de víctimes del conflicte armat i a l’exili. I a través del programa de mediació comunitària Bornlab continuarem treballant les memòries no oficials i vinculades a les comunitats dels barris que envolten el centre.

Totes aquestes propostes tracten temes diversos i des de diverses disciplines, però tenen en comú la voluntat de contribuir a la transmissió de la memòria des del testimoniatge.

Però, què és la ‘memòria’? Com es diferencia de la història?

Des del punt de vista dels estudis de memòria, la memòria s’entén com el seguit de procediments que permeten saber i difondre experiències del passat que han tingut dificultat de ser transmeses per raó de violència, fets traumàtics, o bé per raons d’exclusions diverses (gènere, orientació sexual, ètnia, classe social, salut o creença per exemple).

La història del segle XX ve marcada, entre d’altres, per les utopies revolucionàries on socialistes, comunistes i anarquistes van compartir el cant de la Internacional, en el qual es partia de la necessitat de fer miques el passat, no deixar-ne cap rastre. Qualsevol revolució tenia la necessitat de començar des de zero perquè tot allò que s’heretava estava contaminat per la història i la injustícia. Aquest fet representa un gir important quan ens situem al segle XXI, que marca una orientació més clara cap al que actualment entenem com a memòria o estudis de la memòria, és a dir, la necessitat de donar veu als protagonistes de l’experiència.

La forma que sol prendre avui públicament la memòria pot ser reivindicativa, a través de polítiques de memòria, lleis memorials i commemoracions, o bé reconciliadora, a través de comissions de veritat i reconciliació. En aquest sentit, la memòria es considera com un dret, i fer parlar aquells que fins ara no han tingut la paraula o l’han tingut d’una manera paral·lela a la història oficial esdevé un deure i un marcador per avaluar el nivell de democràcia de la societat.

Cal distingir-la de la memòria cultural, que es caracteritza perquè té fluïdesa en la transmissió, és a dir, passa a través de les generacions i configura els sabers populars i les tradicions. Es pot donar el cas, però, que aquesta memòria cultural quedi interrompuda per qüestions dictatorials, com va passar amb la cultura popular catalana en l’època franquista. Aleshores, aquest fenomen d’interrupció i les seves conseqüències sí que es treballarien des de l’estudi de la memòria.

A banda, la memòria es diferencia de la història perquè és dinàmica i subjectiva, mentre que la història es basa en dades empíriques. A més, mentre que la història es fonamenta en els documents, la memòria s’entén des del testimoni, des de les impressions subjectives de l’experiència davant de certs esdeveniments. Des de la sociologia, a principis del segle XX, es va començar a veure la funció fonamental de la memòria per entendre la història, per dotar-la de més capes de significat.

Precisament, el filòsof i sociòleg Maurice Halbwachs va distingir diferents tipus de memòria. Per una banda, la memòria col·lectiva, que perviu mentre hi hagi una generació que la pugui explicar des dels esdeveniments viscuts. I, per altra banda, la memòria històrica, que es manté més enllà de l’experiència viscuda, en recull les dades i en construeix relats que representen, per regla general, una nació. La memòria col·lectiva esdevé memòria històrica.

Per tal de poder recordar ens calen les memòries dels altres. Des d’El Born CCM es treballen precisament aquests dos eixos, tant la memòria col·lectiva com la memòria històrica, per donar veu als relats oblidats i per reflexionar sobre el paper de la memòria en la percepció de la història i en la configuració de la nostra consciència de pertinença a un o diversos grups, tots ells amb memòries col·lectives singulars. Des del jaciment es fa també memòria de la ciutat, especialment a través de les empremtes que va deixar un moment històric marcat per la derrota, a la vegada que es té la voluntat de recuperar informació sobre la vida de les persones que hi van viure en aquest espai urbà.

El Born CCM té la voluntat de recuperar la veu de testimonis d’arreu. Una tasca certament ingent, però que orienta la nostra activitat, que combina la recuperació de la memòria local amb les memòries internacionals.